22/09/03 0:00
TW
0

MARIANA DÍAZ. Palma.
La pintora Cris Pink i l'arquitecte Pep Ruitort han treballat junts en un projecte en el qual l'art i l'arquitectura conviuen dialogant, un fet no gaire habitual especialment en un temps en què l'especulació immobiliària no deixa marge a moltes alegries creatives. «Treballar amb pintors o escultors era un somni daurat, i impossible, perquè quan fas feina per a un promotor es manegen altres conceptes com el de la rendibilitat econòmica», comenta l'arquitecte.

La gestació i la conclusió de l'obra ha durat diversos mesos i la «calma», assegura Cris Pink, va definir el projecte. El gran mural blau ofereix, a primera vista, una gran calma i pau, «un emparament», i atreu l'espectador a les aigües profundes de la Mediterrània. «No podia fer un quadre meu en exclusiva», diu la pintora. «Al final, el quadre és la conseqüència del que hi ha, una superfície, una pell que no m'imagín que fos d'una altra manera». Pink ha aconseguit donar a aquesta tela abstracta, en la qual dominen els blaus, una aparença orgànica, líquida. «El blau embolica, però no enterra, et dóna emparament i llibertat», apunta l'artista. «Blau és el cel, la mar i els mantells de les madonnas en la història de la pintura».

L'oportunitat va arribar quan Ruitort es va proposar reformar un habitatge del centre de Palma per a ús propi. Des del principi va disposar de la participació de Cris Pink per a «l'anàlisi de l'espai, l'estudi dels colors, tot això es va gestionar alhora que el quadre», una enorme tela que ocupa per complet una de les parets d'aquest petit pis amb golfes no com un element decoratiu, «no com una icona», sinó que va ser pensat per convertir-se en peça fonamental del conjunt. «Com un tatuatge a la pell», diu Ruitort.

«Jo em trob a gust amb els blaus», afegeix aquest arquitecte de passions nàutiques. «Per la mar, pel cel, perquè és un color profund i sense límits».

Va ser un treball dur per a l'artista, que va pintar directament a les golfes, només acompanyada, a estones, per les visites de Ruitort a tall d'«espectador silenciós», la presència del qual a penes pressentia ella, acostumada a la solitud «absoluta» de l'estudi. «Al principi resultava estrany que una altra persona participàs en la meva feina», recorda.

El mural va anar sofrint una metamorfosi. Del traç àrid i dur, del caos, va arribar al miracle final, la calma, comenten ambdós. «Són sediments que, alhora, es van complicant», explica Cris Pink, «una obra en la qual el gest aconsegueix aquest fons agitat. Al final tot respira, té moviment, dinàmica», conclou l'autora.

Mentre contemplam la tela, al final de la xerrada, ens emboliquen els jocs de llum que, sobre ella, provoca el sol que entra per les finestres.