El 20 de setembre de 1833, Sebastià Gili Vives, que després seria una de les figures més importants de l'Església mallorquina del segle XIX, era promogut als quatre ordes menors, rebé el subdiaconat el dia següent i un any després ordinat diaca. Després de la seva preparació durant quasi dos anys, era ordenat sacerdot.
Tot plegat, era un compromís definitiu amb Déu i significava, des del seu punt de vista, un tornar a néixer, un renaixement espiritual, un punt de partida per a la nova i determinada existència. Havia nascut a Artà el setze de gener del 1811, en temps de la guerra del Francès, quan les tropes napoleòniques encara no havien evacuat Espanya. La seva infantesa és quasi desconeguda. Va fer estudis elementals a Capdepera i després es traslladava a Palma; ingressà per oposició al Col·legi de la Sapiència. Tenia 13 anys.
Després començà llatinitat, humanitats i filosofia, i als 15 anys es matriculava a la Universitat Lul·liana de Mallorca, i començà tres anys després el primer curs de filosofia com alumne intern en el Seminari, amb un expedient acadèmic immillorable.
El que va fer després, ja capellà, és història pública. Renovà els establiments de beneficència, que es trobaven en una situació gairebé caòtica, començant per una Inclusa quasi abandonada dels poders provincials i municipals. Després es va comprometre al servei dels pobres i marginats, puix la vellesa abandonada abundava en aquesta terra, els malalts sense un cèntim eren nombrosos, la bogeria era tractada per les autoritats com un delicte... Gili Vives encarnà el model de sacerdot actiu i eficaç, amb una sensibilitat social que el feia destacar sobre la monòtona existència d'altres clergues. Potser la malaltia més greu que patia l'Església del moment era la rutina i la rutina significa indiferència en el món de les injustícies. Per aquests motius, Gili Vives només podia confiar en les pròpies forces. Però aquestes forces tenien, de vegades, dramàtiques limitacions, puix queia malalt quan abusava dels seus esforços. Això vol dir que havia de menester mans desinteressades com ajut definitiu, durant la seva vida, i després, tot seguint la seva obra. Naixia així la Congregació de les Germanes Agustines de l'Empar...
«Tenir cura maternal de persones invàlides, de nins abandonats, les llàgrimes dels quals heu d'eixugar, i les quals necessitats heu d'atendre plenes de tendresa i paciència; l'eficàcia a prodigar els serveis i consols als malalts, les nafres dels quals heu de guarir amb les vostres mans i les penes dels quals heu de minvar amb la dolçor de les vostres paraules; el zel a inculcar el bé i separar del mal els pobres, dedicant-los totes les atencions que la seva misèria reclama i estar en mans de la caritat; per acabar, l'ensenyament de la doctrina cristiana, i altres branques de la ciència que convé facilitar a les nines, seran fonts perennes de caritat que brotaran d'aquesta nafra del costat, d'aquesta nafra del cor. La religiosa és un àngel que Déu envia a la terra per vessar el bàlsam del consol sobre tota casta de penes i amargors...».
Són paraules de Sebastià Gili Vives, que per altra banda i com podreu observar era un excel·lent escriptor, imaginatiu, de visió intensa i bon dominador de l'estil literari. Observareu que l'únic mot que repeteix una i altra vegada, dins un llenguatge ric i divers, és «caritat»...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.