El drama de Villequier (1843)

A les platges, als llacs i als rius. Diu un adagi mallorquí que «la mar fa forat i tapa» i això és ben cert, puix que mai s'ha de perdre el respecte al líquid element. Però aquesta efemèride no tindria tampoc gran importància històrica si no fos perquè la tal Leopoldina era filla del poeta Victor Hugo, nascuda el 1824.

Aquell drama, Victor Hugo plorà tres dies sense menjar ni dormir, en un total desconsol, es convertiria en un dels més grans poemes del gran mestre. Segons Louis Veuillot es tracta de l'obra mestra nascuda de la resignació i de la pregària. Però més directament encara del dolor del poeta. Un any després del fatal accident, Victor Hugo peregrinava a Villequier i allà, sobre la tomba del jove matrimoni, creava el cant del dol i la submissió, que com explica un crític es va fer «de purs sanglots, presque les litanies de la souffrance i de l'apaisement entrecoupés de protestations et de révoltes» o, en altres mots, el cor del poeta que sap molt bé que en qualsevol moment la mort ens espera, encara que sia durant unes belles vacances estiuenques, quan tot sembla més viu i llampant que en la resta de l'any. I la data de la publicació del poema era un detall més de l'homenatge als amants morts: 4 de setembre de 1847. Cinc dies després, Hugo escrivia a sa muller: «Estimada i benvolguda, la meva dona del meu bon amor, pobra mare que tan cruels proves has hagut de viure... Què et puc dir? Acab de llegir per casualitat un diari... Ai! Déu meu! Què t'he fet jo? Tinc el cor trencat...».

És clar que el llenguatge romàntic dels intel·lectuals es cobreix de tintes que no tothom sap percebre i si les sap percebre no les sap explicar. L'exemple de Job, el personatge bíblic, hi és present. Victor Hugo compon els seus versos i no veu cap mal en els horitzons tranquils, les flors de la gespa, les branques dels arbres, la bellesa del cel, la immutable harmonia de la natura, la casa de camp, les planes i els boscos, els roquissers i les valls, el riu argentat... Ai! El riu!

No comprèn com cap d'aquestes coses màgiques, de l'espectacle natural, pot esdevenir perillosa. Pensa, per un moment, en París, la ciutat de les realitats quotidianes, la ciutat segura, on sota les seves teulades la gent sembla viure tranquil·la. I París li sembla molt lluny de Villequier...

L'octubre de 1846, quan Hugo rep la mala nova de la mort de Claire Pradier, la filla de la seva amant, Juliette Drouet, té també un atac de tristor de molts dies i aquests records es barregen i guialment amb el poema de Villequier.