26/08/03 0:00
TW
0

IOLANDA PERICÀS.Palma.
-Com ha estat la vostra experiència per Alemanya?
-Hi vaig anar a presentar la darrera novel·la, Tallats de lluna, però allà ja em coneixien com a autora policíaca. L'experiència va ser molt agradable, perquè vaig conèixer un públic diferent.

-Són molts d'anys, que Carles Cortés ha volgut reunir. Ell en va fer la tria a partir de llibres, revistes i alguns contes inèdits i jo després hi vaig donar la meva opinió. És un recull que demostra que som una tastaolletes. Jo sempre ho he dit, que m'agradava tastar coses i fer coses diferents, i en els contes ho he fet molt més que en les novel·les. -Els contes són idees, són flaixos i de vegades hi has de cercar un llenguatge concret per expressar-los. En les novel·les també, però en un conte pots triar més. Pots triar un estil o un llenguatge que després no tornes a utilitzar. -L'any 71 o 72, hi havia un únic premi per als dos idiomes i jo m'hi vaig presentar amb Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Aquell any el premi es va declarar desert, però jo vaig guanyar un premi, que es tragueren de la màniga, per la millor novel·la catalana presentada. I em vaig emprenyar molt perquè, si el premi quedava desert, jo rebia un succedani? Perquè aleshores no podien donar el Ciutat de Palma a una novel·la en català. Tornar a convocar-lo en castellà és tornar a l'època de Franco: és un gran retrocés. Trob que fer ara un premi en castellà i en català seria desvalorar tots els Ciutat de Palma, perquè és un premi molt valuós dels Països Catalans. I això no és res en contra del castellà.

-Enguany també s'ha reeditat «Crineres de foc».
-És una novel·la que jo vaig escriure entre 1980 i 1984 i que es va publicar l'any 85. Aquesta és una novel·la que estim molt. Hi vaig deixar la pell i l'ànima, però hi havia algunes coses que no m'agradaven. Hi havia bocins i personatges molt secundaris que he llevat, i he afegit i aclarit algunes coses. Si hagués de tornar a escriure les altres novel·les, serien diferents; en canvi, Crineres de foc és la mateixa.

-Fa poc que s'ha publicat el recull «L'Illa i la dona». Què trobau de resumir en un llibre trenta-cinc anys de contes?
-Això pot ser perquè és més fàcil experimentar amb un conte?

-Creis que ara és un bon moment per fer un repàs?
-Potser sí. No s'havia fet abans perquè ningú no ho havia volgut fer, però consider que aquest ha estat un bon moment. El conte és un gènere que tal vegada està infravalorat, però hi ha escriptors que són molt bons contistes. Jo no som tan contista com novel·lista, però després de veure el llibre n'estic molt contenta. És una manera de resumir la meva trajectòria des del punt de vista de l'antologista, que no és el meu.

-Per quan una altra novel·la de Lònia Guiu?
-L'estic intentant fer des de fa mig any, i no, Lònia no ve. Ara estic descansant i he preparat algun conte i alguna conferència, però tenc la novel·la tota pensada, molt feta. Però quan escric amb la veu de Lònia, no és la veu que jo voldria.

-Així doncs, no heu parat.
-No, no m'he aturat. Em vaig aturar quan es va morir el meu home -l'escriptor Jaume Fuster-, perquè no trobava paraules: no podia verbalitzar els meus sentiments, les meves sensacions. Però dos anys després vaig continuar i, des d'aleshores, no m'he aturat.

-Què pensau de la possibilitat que els premis Ciutat de Palma es puguin convocar en castellà?