TW
0

Es fa una donació al monestir de Sahagún. És una possessió rústica, en el lloc o contrada de Mansilla. Els terrenys donats reben el nom de Monte de Perra. La vila de Sahagún, a Lleó, visitada per Antoni Gaudí i de la qual, amb el seu esperit historicista, en va fer alguns apunts, era famosa en els segles XI, XII i XIII pel seu monestir benedictí. També són de veure les seves esglésies mudèjars de Sant Tirs i Sant Llorenç. Un personatge originari d'aquest indret fou fra Bernadí de Sahagún, que nasqué en aquesta vila el 1500 i morí a Mèxic el 1590. Es traslladà a Nova Espanya el 1529 i s'interessà per les investigacions filològiques, principalment en llengua nahuatl i en escriptures jeroglífiques. Però segurament ell tampoc hagués estat capaç d'explicar aquell mot, «perra», no pel seu significat sinó per les seves arrels. Ja hem dit que el «Monte de Perra» es troba a la comarca de Mansilla de las Mulas, una altra joia històrica medieval que conserva les seves muralles del segle XII amb voltes de passadís cobert de volta i torres de les que diuen, en tema de fortificacions, «albarranas». Bé, la qüestió és que apareix de sobte en tota l'àrea de parla castellana la paraula «perro» per a substituir la llatina «canis», ca, cans, cussa, que és la que feim servir en català. Diu Coromines i confirma Vargas que la paraula «ca» i els seus derivats es conserven en tots els romanços, com aquests darrers que són entre d'altres «canalla», «canícula», «caní», «canina»... i afegeix Coromines que la paraula «perro» és exclusiva del castellà i d'origen incert. Creu que, tal volta, és un vocable de creació expressiva, potser fundada en el so «prrr, prrr», amb el qual els pastors «motiven» el ca per tal que vulgui conduir i reunir els ramats. «Perro» esdevingué igualment llinatge i així Diego Perro apareix en un document mossàrab toledà de 1211. Per altra banda, i segurament en principi, això de «perro» només ho va fer servir el poble baix, ja que els reis, els senyors, quan anaven de cacera, empraven el mot «can»... Però allà on anam és al mot «perro» com a paraula despectiva, insult, ofensa, i així en el «Retablo de la Vida de Christo», del segle XV, dirigit als jueus, s'hi pot llegir:

«Perros, perros crueles, que non me arrepiento llamándoos perros en forma de humanos»... Aquestes coses no havien canviat gens en temps del canonge Garau, aquell inquisidor del segle XVII a Mallorca que va escriure en castellà «La Fe Triunfante» i no dubta a dir «perros» als nostres xuetes. També els moros eren «perros» en aquest vocabulari d'odis incontrolats i així, la «fe perruna» eren les creences dels moriscs en la religió islàmica. En el 1618, a la novel·la «Vida del Escudero Marcos de Obregón», hi podeu llegir: «que realmente lo tenían por un grande observador de la religión perruna o turquesca»...

I com sempre els cans, els amics més fidels de l'home, l'animal més admirable de la natura, han hagut de patir l'etern egoisme i desagraïment dels que es diuen els seus protectors. Quina misèria!