Les vacances de Charlotte Brontë (1839)

«He obtingut permís per acompanyar-te una setmana, i si vols, quinze dies com a màxim. A on vols anar? Quan penses marxar? Arran ja tot això d'acord amb les teves conveniències. La idea de veure la mar, d'estar-ne a prop, observant els seus canvis a l'alba i l'ocàs, potser una tempesta, em deixa plena i satisfeta. Ja res em podrà prendre aquesta il·lusió. Per altra banda, haig de contar-te quelcom molt estrany. Disposa't a riure. L'altre dia, el senyor vicari, vingué a passar el dia amb nosaltres i va dur el seu pastor auxiliar. Aquest darrer, el qual nom és senyor B, és un clergue que acaba de sortir de la universitat de Dublín. De seguida demostrà el seu caràcter: enginyós, viu, ardent, però escàs de dignitat i discreció. A ca meva, com saps, parl amb facilitat i mai amb timidesa, mai no em veig immersa en aquesta maleïda mauvaise honte que em turmenta a altres indrets. Així que vaig conversar amb aquest irlandès i li vaig riure les seves bromes. Em vaig refredar un poc al final de la vetlada perquè començà a assaonar la seva conversa amb unes lloances hiberneses que no m'agradaren gaire. Així i tot no trigaren a marxar i no tornàrem a parlar d'ells. Poc dies després vaig rebre una carta que... resultà esser una declaració d'amor i una proposta matrimonial del jove irlandès.

Supòs que ja rius. No és veritat que aquesta no s'assembla a cap de les meves anteriors aventures? Vaja! -vaig pensar-. Havia sentit parlar de les fletxes de Cupido, però això ho supera tot. Et deix que endevinis la meva resposta...».

En aquelles vacances hi pogué haver aquesta i altres moltes confidències. Ella i la seva amiga anaren a Easton i hi estigueren quinze dies. Allà, Charlotte va rebre la seva primera impressió de la mar. I tant li agradà, que totes dues passaren la darrera setmana de les seves vacacions a Bridlington. Poques setmanes, després del retorn a casa, escrivia a Ellen:

«Ja t'has oblidat de la mar? S'ha tornat borrosa en el teu record? O la pots veure encara, obscura, blava, verda i blanca d'escuma, i sentir-ne l'aspre rugit quan el vent és fort o moure's suaument quan es troba en calma. Em trob tan bé com es pugui desitjar i un poc grasseta. Pens en Easton i en els nostres agradables passetjos, les nostres alegres vetlades. Si vivim, totes dues, molt temps, aquest moment de la nostra vida, serà molt de temps un tema de grat record...».

I és que la vista de la mar té per a la gent de terra endins un encís indescriptible. L'amor de Charlotte a la mar nasqué en aquell poble de Bridlington, a la costa oriental de Yorkshire. Allà visqué les millors vacances de la seva existència en companyia de la fidel Ellen Nussey. Els banyistes de la platja de Bridlington eren un món nou i desconcertant...