El pintor Joaquim Renart tenia esperit de periodista i cronista. Com Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol i d'altres, ben sovint donava suport als seus dibuixos amb escrits literaris d'indubtable qualitat. També ho va fer, això, a Galícia, Castelao, i a Castella, Solana. De 1879 a 1861 visqué Renart tota una vida dedicada a la creació plàstica, encara que per afecció personal, a redactar un diari des del 1818. En arribar a la tragèdia de la guerra civil, l'home humanitari i sensible s'espanta. I reflecteix els seus sentiments en el dibuix i la paraula. Tal dia com avui, sota la data del 25 de juliol de 1936, escrivia:
«No és possible explicar fil per randa tots els esdeveniments en les notes d'un diari casolà com aquest. Tampoc no es pot fer un comentari serè, perquè manquen la tranquil·litat i els mateixos elements de judici. Però també és cert que a casa un s'encongeix i cal sortir al carrer per a saturar-se de l'ambient i fer algun dibuix documental. Avui hem anat amb la Tina, Portal de l'Àngel avall i, al carrer Canuda, hem vist l'església de les Tereses cremada i uns veïns que encara ruixaven amb aigua una de les parets.
A la Rambla tot era un moviment expectant. El temple de Betlem tot esventrat i fet un munt de desferres, i la Tina, sensible com és, s'ha posat a plorar. El nostre art barroc ha estat sacrificat.
L'antic palau Güell lluïa una bandera comunista. Pels barris del carrer d'en Petritxol, ens hem arribat al Pi i hem vist el rosetó gòtic a trossos per terra i, a la façana, mig daurada pel sol de la tarda, l'immens ull negre com una boca desdentada mostrava al descobert la violència d'un estat de coses que han desencadenat uns facciosos militars. A la plaça del Pi i al carrer del Cardenal Cassanyes llençaven mobles i es preparaven per fer una foguera amb tot el que trobaven a l'institut de Sant Isidre i a un centre de requetés veí».
Què no veu Renart en aquella Barcelona de la guerra civil?
Fanatisme, ignorància, odi, foc, festa i bogeria d'afusellaments sense judici previ, infants que juguen a morir i a matar, bombes, ambulàncies, escamots que duen a terme els més folls controls, milicians que tenen la mort sobre el seu cap i no la veuen...
«Ho vaig dir i ho repeteixo, la plaça de Catalunya és un gran lloc d'observació. Avui, mentre hi estava dibuixant, voltat de coloms i de quitxalla, els xicots jugaven a assaltar una torre de Sant Gervasi: saltaven el jardí, forçaven la porta i s'enduien la gent. I després, vinga disparar pistoletes de fira i simular el soroll de les metralladores. Corrien, s'empaitaven, saltaven per l'herbei dels parterres. No hi havia ordre ni concert. I de l'assalt a la torre passaven a la lluita del front d'Aragó. Finalment han fet uns afusellaments...».
Terrible. Una pedagogia de l'odi.
Aquests àlbums del pintor Renart tenen, per tant, un excepcional valor de document, un document literari i artístic que s'ha d'agrair als editors, puix que han estat publicats per Curial. Enhorabona.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.