Neix el polític Sagasta (1827)

Neix, tal dia com avui, a Torrecilla de Cameros, Logronyo. Práxedes Mateo Sagasta, que seria durant molt de temps el cap del Partit Liberal espanyol i, també, famós orador i parlamentari. Adherit al progressisme, col·laborà en la preparació del moviment revolucionari del 1854. Després, fou diputat per Zamora fins el 1856, any que s'hagué d'exiliar a França. Al seu retorn, va escriure articles molt crítics en el periòdic La Iberia i atacà, per escrit, O'Donnell i Narváez. La seva oratòria el féu famós en el Congrés entre 1858 i 1863, puix que els seus discursos i rèpliques eren, segons els cronistes, d'una gran qualitat. Sempre inquiet, sempre en lluita, redactà el manifest de setembre del 1863, en el qual els progressistes anunciaven la seva abstenció electoral. Poc després, participava en una sublevació encapçalada pel general Prima Vilarejo i, un any després, en l'aixecament de la caserna de Sant Gil. Dos fets, el 1865 i el 1866, que l'obligaren de bell nou a fugir a França. Dos anys després retornava, per desembarcar a Cadis i prendre part en la «Gloriosa» o Revolució de Setembre de 1868, la que destronà Isabel II i tot el seu seguici de polítics i funcionaris corruptes. Durant el Govern provisional, fou ministre de la Governació i titular d'aquesta cartera i la d'Estat durant la presidència de Prim. Assassinat el comte de Reus, el seu partit es dividí en zorrillistes i sagastins. Això era l'octubre de 1871. Proclamada la Primera República, es mantingué en els grups d'oposició, sempre partidari del sistema monàrquic. Aquesta lleialtat, restaurada la monarquia borbònica, li valgué poder formar al costat de Cánovas del Castillo l'eix del nou sistema. Nomenat president del Partit Liberal Dinàstic o fusionista, aconseguí d'esser cap del Govern entre 1881 i 1883. Llavors, des d'aquest any i fins que morí Alfons XII, el 1885, restà dins l'oposició. Seguidament vingué el sistema, poc democràtic, de torn de partits. Cànoves i Sagasta s'alternaven en l'exercici del poder. Tanmateix, s'ha de destacar que com a cap de la Presidència va veure com eren aprovades moltes lleis per ell concebudes, entre les quals, la de sufragi universal, la d'associacions i la de bases per a la reforma del Codi Civil. És també un fet contrastable que sota el seu Govern el país va poder viure una època d'expansió, que tingué el màxim exponent, valgui la redundància, en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Però com diu l'adagi: Ningú no té hora segura. De retorn al poder entre 1892 i 1895, no va saber resoldre el problema de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. La derrota d'Espanya en la guerra contra els Estats Units (1898) fou un cop mortal en la seva carrera política. Moria cinc anys després, després d'una campanya de desprestigi contra la seva persona. El diari Ultima Hora de Palma, del 6 de gener de 1903, donava notícia de la seva mort i hi afegia algunes notes biogràfiques, a més d'una de les seves frases més conegudes: «Els trons no són més que institucions polítiques amb la missió de satisfer les necessitats dels pobles».^