Quasi com qui no vol la cosa, el quintet d'instruments se situà damunt l'escenari i, quan semblava que es preparaven per assajar amb els instruments i afinar-los, començaren a tocar el primer tema. No hi hagué cap avís ni salutació. Dues guitarres, un baix, un saxo i una bateria, sense cantant. Per aquells que no coneixíem el grup, va fer la impressió que estàvem davant d'un concert sense veu, d'un blues d'aquells d'antany, amb aquell ritme perfecte que feia vibrar els escenaris.
Però un cop acabada la primera cançó, el saxo del grup presentà Desi, la cantant que dóna nom al grup i que es mantenia asseguda entre el públic. Una al·lota rossa amb una veu molt profunda s'encarregà d'omplir el buit dins de la música del seu grup. I resultà ser el millor de tot el concert. És allò que diuen que «les coses bones es fan esperar». Si per un moment es girava el cap i es deixava de mirar el vermellosament il·luminat escenari del Blues Ville, feia la impressió que la veu que s'estava sentint era la d'una cantant de color negre, d'aquelles amb una veu inacabable i sense límits. En un perfecte anglès, donava sentit al blues lent que el grup interpretava. La sensació era que la veu estava un nivell per sobre de la música, és a dir, la cantant es lluïa però la banda no la seguia. Ella forçava la veu i aconseguia arribar a notes d'una dificultat considerable. El blues que interpretaven no era dolent, ni prop fer-s'hi, però els bons registres de veu que assolia la cantant no es corresponien amb una música que semblava sonar a un nivell més baix. Així fou durant les dues hores que durà el concert.
Així i tot, la gent venia molt predisposada a escoltar música, fos de qui fos, i estigueren contents del que sentiren. Confiaven que al Blues Ville normalment se sent bona música. El fet que l'entrada al concert fos gratuïta ajudà que el local s'omplís, però per altra banda també ho feia que molta gent de la que acudí al local no hi anàs tant per sentir l'actuació com per escoltar una mica de música mentre es trobaven de marxa. I els era igual qui fos damunt l'escenari. Allò que importava era passar-ho bé. Era el començament de la gresca, i per davant quedaven moltes hores per sentir «cançons de l'estiu». Començar amb una mica de blues mai no va malament, encara que no sigui ben bé de la millor qualitat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.