Pere Antoni Pons: «La poesia em serveix per viure més intensament»

«El panorama està compost per gent que s'acovardeix». Per Pons, «s'ha de prendre l'opció contrària», és a dir, «deixar-se portar per la llibertat i per la rebel·lia». I, d'això, parlen els seus poemes. De «trencar amb tot a través de la passió» sense negar, mai, que existeix «una part fosca que es transforma en ferida». Perquè, arriscar-se són «petites dosis d'alegria i de tristesa».

Els versos «no són autobiogràfics» però defineixen Pere Antoni Pons al cent per cent. «Molts estan escrits en primera persona i jo apareix com a protagonista no de l'anècdota, sinó del que hi ha darrere d'ella». Tots els poemes es van gestar durant els últims quatre anys. «Escric a poc a poc, som molt autoexigent, no crec que un llibre de poemes pugui escriure's un mes». Per això, quatre anys, «és un bon criteri».

En els seus primers versos, «no era tan conscient que existís la part fosca». «Ara, he descobert que no s'ha de vèncer sinó assumir». Abans, «era més explosiu pel que fa al llenguatge». Ara, la poesia li serveix per «viure més i per donar més intensitat a les coses. M'ajuda a autoafirmar-me». De fons, cert toc de «megalomania» però «sempre rient».

Pere Antoni Pons fa referència constantment a Rimbaud. «M'«apassiona». Pel poeta, «és quelcom més que un escriptor. Va ser més valent perquè va escollir una vida que jo seria incapaç d'elegir». Tanmateix, l'admiració té una conseqüència: «Em fa sentir inferior». Però «m'agraden aquelles persones que ens desborden».