La República no necessita savis (1790)

Lavoisier fou un dels creadors de la química moderna que establí sobre la llei de la conservació de la matèria: «Res no es perd, res no es crea». Se li deu la nomenclatura química, el descobriment de la composició de l'aire, el coneixement del paper de l'oxigen en la respiració i en les combustions. Observant que la major part dels àcids contenen oxigen, va creure que només aquest era capaç d'engendrar àcids i l'anomenà oxigen (oxus, àcid, i gennaio, engendrador). Anuncià que els cossos terrossos, cal, barita, magnèsia, devien ser no cossos simples, com es creia, sinó òxids. Confirmà la idea emesa per Newton sobre la composició del diamant...

Però tots aquests experiments eren molt cars. Per poder-los costejar de la seva butxaca, Lavoisier havia sol·licitat i obtingut un càrrec d'assentista d'impostos, però aquests assentistes, més coneguts com «fermiers» eren molt odiats pel poble. En realitat ell fou només ajudant del «fermier general» Baudon, però tots ells eren condemnats a mort. Lavoisier va estar detingut durant cinc llargs mesos i ningú, o quasi ningú, volgué signar una carta demanant la seva salvació. Curiosament, Lavoisier, que seguia treballant en les seves experiències estant a la presó, demanà un ajornament de quinze dies als qui l'havien d'executar, el temps que considerava necessari per acabar una feina sobre la fisiologia de la respiració humana mig enllestit. Ni això li concediren. Però a quest episodi serà tota una lliçó. L'home que pronuncià la vergonyosa frase i dugué el savi al davant dels botxins no pogué escapar tampoc a la guillotina i fou executat vuit dies després de la famosa matança del 9 Thermidor.

Hi ha en tot això una trista realitat social. El que no té estudis, el que no destaca en les tasques intel·lectuals, el que té molt orgull i cap mèrit, el que declara com autodefensa que és autodidacta i rebutja tota mena d'academicisme i mestratge d'altri, no pot consentir que aquells que s'ho mereixen vagin pel carrer cara alta i sien respectats pels ciutadans conscients i agraïts.

Ben sovint, els savis, al llarg de tota la història, han estat maltractats, martiritzats, ridiculitzats, insultats i menyspreats.

Quan dins una dilatada família hi ha una flama de genialitat, vull dir un poeta, un escriptor, un músic, un artista... entre els seus membres, germans, cosins, cunyats i parents, per allò que la confiança fa fàstic, no només el tracten d'igual a igual, sinó que ben sovint cerquen la seva humiliació. Vaig conèixer el nebot d'una gran poetessa mallorquina clàssica, que era aleshores un sergent d'aviació i, aquest, sabent que a mi m'agradava molt la literatura i que jo admirava i llegia els versos de la seva tia, sabent-ne fins i tot de memòria una bona tira d'ells, em deia amb un mal somriure: «Jo era una criatura i em duia a passetjar pels horts. Mentre ella composava poesies, davall un arbre, jo jugava perillosament saltant dels marges i fent equilibris sobre un safreig. M'hauria pogut matar. Però ella estava capficada en els seus versos. Per això és que els savis distrets no serveixen per a res i no tenen els peus en el món...».