Mao, els camperols i l'Exèrcit roig (1927)

No suggerí encara una seriosa mesura de reforma del camp, com el repartiment de la terra, puix que això enfrontaria el seu marxisme-leninisme amb els nacionalistes republicans dels sectors més conservadors. Però aquests textos seran considerats uns clàssics del pensament socialista, quan els camperols, per primer cop, són considerats amb prou dignitat revolucionària. Però aquesta política de partit fracassa aquest mateix any de 1927, quan les tropes de Xiang Kai-shek es tornen contra els comunistes i protagonitzen la sagnant repressió antiobrera de Xangai i Canton. És aleshores quan Mao torna a Hunan i projecta l'organització d'un exèrcit popular, desafiant els sectors més ortodoxos que es limitaven a la lluita política de masses en la part urbana i rural. Els seus rivals polítics ho treuen, per això, del Comitè central i l'acusen d'oportunisme militar. Tanmateix, Mao crea una base de civils combatents a Hunan-Kiangsi, a la qual s'integren els supervivents d'altres sublevacions.

Era el primitiu Exèrcit Roig, un instrument que havent elegit Mao president i cap suprem, propugna moltes mesures de caràcter popular, com era la creació dels sindicats, el repartiment de terres i la distribució d'armes. El 1934, les tropes del Kuomitang es llançaven a una campanya d'extermini dels rojos i els dirigents del partit i un exèrcit de cent mil homes es veren obligats a emprendre la Llarga Marxa vers el nord-oest. Això significà recórrer dotze mil cinc-cents quilòmetres en 368 dies de combats, marxes forçades i tota mena d'episodis èpics, que temps després crearan llegenda. Els quinze mil supervivents establien el seu punt de comandament a Yenan, on Mao, al cap i a la fi escriptor i poeta, va escriure els seus millors versos. També composà un llarg estudi on reflexionava sobre la seva experiència revolucionària de tota una dècada. I en el fons de tot plegat hi havia una estratègia que al final li donaria la victòria. Es tractava de cedir part del terreny a l'enemic per tal d'afeblir-lo, després, amb atacs per sorpresa, continuats.

També escriví: «És necessari practicar en un grat suficient la democràcia dins l'exèrcit. El més important és l'abolició de la pràctica feudal de càstics corporals i insults, i vetlar per tal que oficials i soldats puguin compartir penes i alegries de la vida quotidiana. Un cop que això sigui aconseguit, existirà unitat entre oficials i soldats i augmentarà la capacitat combativa de la tropa i ja no ens haurem de preocupar per la nostra capacitat per sostenir aquesta llarga i aferrissada guerra».