Miquel Ferrà i Martorell28/05/03 0:00
TW
0

Graduat a la Universitat de Wisconsin i doctorat a la de Clark, per passar després a formar part del claustre de professors de Yale, on hi havia obtingut també el títol de metge i en la facultat on treballaria tota la vida, moria tal dia com avui a New Haven, Connecticut, el famós psicòleg nord-americà (Alma, Wisconsin, 1880), Arnold Lucius Gesell. S'havia interessat sobretot, aquest científic, en el problema dels nins intel·lectualment retardats, però havent constatat que el retard és una qüestió relativa, treballà molt activament en el desenvolupament mental dels infants d'una forma molt més general. Formà un grup d'investigadors i feren pel·lícules sobre els hàbits i comportament de més de dotze mil criatures. Quilòmetres de cel·luloide que volien demostrar que els infants es desenvolupen mentalment, ja sia en conjunt, i seguint una pauta ordenada, com físicament.

Els resultats, les conclusions de tan complex estudi feia creure que el desenvolupament mental marxa paral·lel al desenvolupament físic del sistema nerviós, i la ment, que és una part més del conjunt de l'ésser humà i no quelcom separat i independent. És clar que no tota la cosa és tan senzilla. I molts misteris entorn a tals experiències es mantenien i es mantenen encara sense una explicació coherent. Però els llibres de Gesell han estat molt útils, molt populars, en els quals descriu els seus nombrosos descobriments de la conducta infantil i donant, amb prudència, algunes mesures per tal que els pares poguessin jutjar el grau de progrés relatiu dels seus fills.

Aquesta posició de relativitat en el camp de la psicologia no és molt diferent de la que ens ofereix la filosofia en general i així podríem dir, seguint els grans mestres contemporanis de la metafísica, que el que cada filosofia ens dóna és només una visió des del punt de vista en què es fa. Aquesta visió no és falsa, sinó vertadera i real, encara que parcial.

Com explica un conegut catedràtic i assagista, «la vista d'un paisatge ens dóna una visió real d'aquest, però no una visió total, exhaustiva de tot el que en el paisatge hi ha. Per coneixer-ho tot seria necessari ocupar tots els punts de vista possibles, però aquests són infinits. Així succeeix amb la realitat humana. L'home no pot deixar la seva perspectiva sense deixar de ser ell mateix. Per tenir una visió total de la realitat, de la vida, l'home hauria d'ocupar tots els punts de perspectiva, i això és impossible donada la seva limitació.

Només quelcom molt superior a l'home, la idea de Déu, seria capaç de fondre totes les perspectives en una sola».

Ortega, explicant la vida com a realitat radical, exposava també aquests punts de vista.