Miquel Ferrà i Martorell14/05/03 0:00
TW
0

Voltaire, el poeta i prosador francès, nascut a París (1694-1778), esperit agosarat i curiós, conreador de tots els gèneres, visità Anglaterra, on hi tenia molts lectors, i també Prússia, on l'acollí Frederic II, el qual li donà molts honors. Passà, però, la major part de la seva vida prop del llac de Ginebra, al poble de Ferley, on realitzà la producció literària més considerable i diversa que pugueu imaginar. (I no tenia maquinetes, com diu irònicament un Bach bord de tots aquells que són literats prolífics) Des de Ferney, tal dia com avui, dirigia una carta a París, a casa de madame Necker. La qüestió era aquesta:

«En el decurs d'una festa a casa de Necker, ministre de Lluís XVI, uns amics de Voltaire creen una subscripció per tal d'aixecar una estàtua a Voltaire. La senyora Necker és l'encarregada de posar en pràctica tal projecte. I per això, Voltaire, li escriu aquests mots:

«Des de la meva justa modèstia, senyora, i de la meva raó, pens que la idea de fer-me una estàtua és una bona broma; però si em deis que la cosa és finalment seriosa, haureu de patir que jo us parli, també, seriosament. Jo ja tenc setanta-sis anys i encara no he acabat de sortir d'una malaltia que ha tractat molt malament el meu cos i la meva ànima durant sis setmanes. Deis que el senyor Pigalle ha de venir a model·lar el meu rostre, però, senyora, primer de tot cal que jo en tengui un, de rostre; només hi trobareu l'indret on aquest estava. Els meus ulls s'han enfonsat tres polsades, les meves galtes són les d'un vell pergamí mal aferrat sobre uns ossos que res no suporten; les poques dents que posseïa ja no hi són; el que us dic no és cap mena de coqueteria: és la pura veritat. Mai no ha estat esculpit un pobre home en aquestes condicions: el senyor Pigalle pensarà que potser me'n fot d'ell; i la realitat és que jo, que tenc tant amor propi, mai no gosaria de posar-me al davant d'ell. El que puc fer és aconsellar-li, si és que vol enllestir aquesta estranya aventura, que agafi model de la petita figura en porcellana de Sèvres. Al cap i a la fi, que li pot importar a la posteritat, que un bloc de marbre sembli tal home o tal altre?

Jo som molt filòsof en tocar aquest punt. Però com que jo som més agraït que filòsof, vos donaré, sobre el que em resta de cos, el mateix poder que vos teniu sobre el que em resta d'ànima. L'un i l'altre es troben en desordre; però el meu cor és vostre, senyora, com si jo tingués vint-i-cinc anys, i tot plegat, amb un respecte ben sincer. Saludau, de part meva i cordialment, el senyor Necker...».

De res no serviren les protestes de Voltaire. La senyora Necker i els seus amics, acostumats al bon humor del filòsof, s'ho prengueren a rialles. Pocs mesos després Joan Baptista Pigalle (1714-1785) viatjava a Ferney per tal d'executar la discutida estàtua, una bella obra que es conserva actualment a la biblioteca de l'Institut.