Mor Martí, abat de Dume (580)

I és que Martí de Dume, sant Martí Bracarenc, fou un gallec vingut de terres llunyanes, puix que havia nascut a Hongria. Ja ben jovenet, volgué conèixer món i pelegrinà a Palestina, on visità els sants llocs i aprengué la llengua grega i molta ciència. De tan remot país, i no se'n sap el perquè, desembarcà a Galícia, on s'havia de dedicar a la conversió dels sueus, que poblaven aquella terra, tots ells sota la doctrina arriana des del 465, això com a resultat de la tasca missional per a propagar aquella heretgia per part del sacerdot dels gots de Narbona, Ayax. El rei Xerraric, que vivia a Orense i que tenia un fill malalt de lepra, va prometre retornar a la fe catòlica, ell i tota la seva família, si Sant Martí li feia recobrar la salut. Sembla que així va esser i això entorn del 550, de manera que gaudint del favor reial, el nostre personatge pogué fundar, prop de la vila de Braga, el seu monestir. El Rei i els prelats, volent-lo després distingir, disposaren que aquella abadia esdevingués càtedra episcopal i com a bisbe, des del 555, assistí el 561 al primer Concili de Braga, celebrat contra els priscilianistes, quan regnava a Galícia Teodomir. Poc temps després moria l'arquebisbe de Braga Lucreci i Martí era promogut a ocupar el seu lloc. Com a escriptor, Martí féu una nova col·lecció dels antics cànons grecs, escriví la «norma de la fe i de la santa Religió» i també un tractat sobre «la diferència de les quatre virtuts cardinals», també dit, «Fórmula de la vida honesta», que dedicà al rei Mir. Les seves cartes han estat considerades, igualment, peces teològiques i literàries, originals coneguts de referències però perduts en general. Lletraferit, compongué així mateix un tractat sobre la ira, que dedicà al bisbe d'Orense Vitimir, un llibret sobre com fer fugir la supèrbia i un altre que és una exhortació a la humilitat. Potser més interessant, des del punt de vista sociològic, és una obra seva sobre els costums i ja més crítica, una altra entorn de la conducta de la gent camperola que després de convertir-se al cristianisme conservava encara a ca seva els ídols. Poeta en llatí, alguns dels seus versos eren exposats en la porta meridional del temple de Sant Martí, d'Orense...

Curiós, feiner, no es pot deslligar, tot i que era estranger, de la història gallega de l'Alta Edat Mitjana. En morir era sepultat dins l'església del seu monestir, a Dume, els monjos de la qual, quan tingué lloc la incursió dels sarraïns, l'exhumaren i l'amagaren. Després, els mateixos frares, abandonant aquell indret, que els semblava molt mal defensat, fugiren a altres contrades i fundaren un nou monestir als afores de Mondoñedo. Havia restat el cos del sant en territori musulmà però quan els cristians reconqueriren Braga retrobaren la relíquia del cadàver, que fou dins una urna solemnement exposat en aquella catedral. Diuen que després, algú el llevà d'aquell lloc i es perdé la memòria d'on podia haver acabat estant. Però el 1591 el redescobriren i el 1606 era traslladat solemnement a la Seu i posat, de manera definitiva, al costat del cos de Sant Pere de Rates, a la capella de la part de l'Evangeli.