Miquel Ferrà i Martorell17/03/03 0:00
TW
0

Es va haver de beure una tassa de cicuta. Com explica Alain de Botton, «tres ciutadans atenencs havien obert diligències legals contra el filòsof. L'acusaven de no adorar els déus de la ciutat, d'haver introduït costums religiosos nous i de corrompre el jovent, i era tal la gravetat dels càrrecs, que demanaven la pena de mort. Sòcrates els va contestar amb una serenitat heroica. Tot i que li van oferir la possibilitat de renunciar a la seva filosofia, es va estimar més restar fidel a la veritat que no pas sotmetre's a allò que era popular, «Sòcrates (468-399 aC) era fill de l'escultor Sofronisc i la majoria de la seva existència visqué tot sol. El seu mètode d'ensenyament, la seva «dialèctica», consistia en la conversació i la destresa d'interrogar, que anomenaven «ironia», i diuen que se'l trobava a tots aquells indrets on hi anava molta gent i qualsevol cosa li servia d'excusa per ensenyar, essent un dels seus millors deixebles el no menys famós filòsof Plató. Aquest refereix que el seu mestre cercava l'educació dels instints de l'home, prenent-los tal com són i sense pensar a reformar l'obra de la naturalesa. Combatia agrament la sofística i la falsa retòrica, de manera que els seus sarcasmes i les seves burletes satíriques el feren antipàtic a molts dels seus conciutadans. Fou aleshores, quan tres dels més influents, Anites, Melites i Licó, prengueren la seva revenja. Quan fou jutjat, s'enfrontà als que el condemnaven, dient: «Mentre respiri i estigui en possessió de les meves facultats, no deixaré la pràctica de la filosofia, ni d'exhortar-vos, ni d'explicar la veritat a tothom que trobi. Per això, senyors, tant si m'exculpeu com si no, sapigueu que no alteraré la meva conducta, encara que hagués de morir cent vegades».

I el portaren a la presó d'Atenes, perquè posàs fi a la seva vida. Ell, davant el tribunal, havia conservat la més orgullosa actitud, demanant com a càstig esser condemnat a viure en el Pritaneu a despeses de l'Estat. Amb gran ràbia, per part dels jurats, la sentència fou la més injusta i severa. El gran mèrit de Sòcrates consisteix a haver donat, a diferència dels filòsofs naturalistes anteriors, com a objecte propi a la filosofia, l'home mateix, la interpretació reflexiva de la conducta humana i les normes que la presideixen. Es podria dir, per tant, que Sòcrates és el creador de la ciència moral. Plató escriví Apologia de Sòcrates, un admirable discurs pronunciat pel seu mestre davant l'Areòpag, com a resposta als seus acusadors. Una altra Apologia de Sòcrates és obra de Jenofont, que completa les seves Converses de Sòcrates (segle IV abans de Crist) i hi reviu la filosofia de qui fou també el seu mestre.

Acabem amb uns mots del ja esmentat Allain de Botton:

«Però al filòsof, ni la impopularitat ni la condemna a mort no el van doblegar. El fet que hi hagués qui no combregava amb les seves idees, no el va fer retractar-se'n. Tot al contrari, perquè aquesta seguretat seva no era fruit de l'eixelebrament o l'audàcia sinó que neixia de quelcom més profund i havia estat conreada al terrer de la filosofia...».