El diari d'Anna Frank (1944)

Miquel Ferrà i Martorell22/02/03 0:00

Tal dia com avui queia en dimecres. Anna Frank, la nina-escriptora jueva, amagada amb la seva família en un casalot situat rere d'un pati, com els que hi ha en molts edificis d'Amsterdam, esperava sortir-ne viva en acabar la guerra, malgrat la fèrria vigilància de la Gestapo. S'instal·laren en aquelles golfes com «les rates dins el seu forat» deia un dels biògrafs d'Anna, i afegeix que «degueren prendre tota mena de precaucions: no deixar-se veure i evitar qualsevol soroll. Problemàtica cohabitació de vuit éssers humans en un espai terriblement reduït. Al final, tot seria inútil i, descoberts, eren detinguts pels nazis. Anna Frank morí de fam i sofriments en el camp de Bergen-Belsen, després de vuit mesos de captiveri. Però en aquesta data, ben viva, encara amb il·lusions, escrivia: «Des d'ahir el temps ha millorat força i jo m'he recobrat completament. Cada matí pujo a les golfes de més amunt, on Peter treballa i l'aire exterior refresca els meus pulmons saturats d'aire aviciat. Estesa en terra, des del meu lloc predilecte, puc contemplar el cel blau, el castanyer que encara no ha tret fulla i en les branques del qual llueixen gotes d'aigua, les gavines i altres ocells argentats que solquen l'aire amb el seu ràpid vol.

Tots dos alenaven l'aire fresc, ell amb el cap sobre la gruixada biga i jo asseguda. Entre nosaltres hi havia una cosa que no s'havia d'interrompre amb paraules. Vàrem estar molt temps contemplant el cel i quan m'hagué de deixar per anar a tallar fusta, jo sabia ja que allò era magnífic. El vaig seguir per les escales i durant el quart d'hora que va estar serrant la fusta, no ens diguérem ni una paraula. Ell es dedicà a tallar-la com un llenyataire per tal de mostrar-me la seva força. Jo he mirat per la finestra oberta, des de la qual es pot veure una gran part d'Amsterdam. Per damunt de les teulades es pot ullar fins a l'horitzó, d'un blau tan net que gairebé no es pot distingir. Jo em vaig dir aleshores que mentre existís aquell sol radiant, aquell cel sense núvols, i jo ho sentís en la meva ànima, no podia estar mai trista. El millor remei per al que té por, o es troba sol i dissortat, és sortir a cel obert i trobar algun lloc solitari on posar-se en comunicació amb el cel, amb la natura i amb Déu. Només aleshores podem sentir que tot està bé i que Déu vol veure els homes feliços enmig de la natura senzilla, però bella. Mentre això existeixi, i sens dubte seguirà existint sempre, estic segura que tota pena serà consolada, qualsevol sia la circumstància que l'ha provocada».

Anna Frank, gairebé adolescent, demostrava amb aquests mots una maduresa extraordinària. La seva vida seria breu. Mai no arribaria a la majoria d'edat. Un fals imperi de dictadors xenòfobs ho impediria. Generals robòtics, a Amsterdam, París, Roma...