Toni GomisPalma18/02/03 0:00
TW
0

Magdalena Bonnín presentarà avui el seu llibre Gràcies per haver viscut al Centre de Cultura de Sa Nostra a les 20.15 hores. L'obra és un homenatge als seus fills, Marc i Àngel Gil, que moriren en un tràgic accident el 14 de gener del 2001. Els petits, que tenien 9 i 13 anys, perderen la vida arrossegats per una ona mar endins, mentre realitzaven una excursió a la cova Tancada d'Alcúdia.

Aquest fet traumàtic va ser el detonant d'una vocació escriptora que s'havia gestat des d'anys enrere a través de textos inèdits. La presentació davant la premsa va ser a càrrec de l'escriptor Bartomeu Mestre i de l'editor d'El Gall, Gracià Sánchez, el qual ha publicat aquesta successió de cartes que es converteixen, d'alguna manera, en un llibre d'autoajuda per a la gent que necessiti aprendre a viure.

"Com començàreu aquest llibre? 
"No l'havia planejat. Vaig començar a escriure les primeres cartes per suplir la necessitat de comunicar-me amb els meus fills just després de la seva mort. Després, el conjunt va cobrar vida i es va convertir en el volum que ara s'ha publicat. Primer parlava només jo, però a mesura que avançava també em vaig veure en la necessitat d'incloure-hi allò que els meus fills em deien, perquè sempre havien estat molt comunicatius.

"Quina és la intenció de l'obra? 
"Vull fer una crida als pares perquè demostrin els seus sentiments als fills, encara que de vegades sigui difícil. Si no m'hagués posat a escriure, hauria rebentat. Em va servir com a teràpia i crec que a la gent li pot suposar una manera de sobreposar-se al dolor profund. Una cosa d'aquestes no s'arriba a superar mai, però sí que pots arribar a alleujar el dolor que no et deixa viure.

"Heu perdut la por de morir? 
"Crec que amb Gràcies per haver viscut he creat un instrument per desmitificar la mort. L'hauríem d'anomenar «vida desconeguda». Molta de gent intenta amagar la mort com si fos una cosa secreta. De vegades explic anècdotes divertides sobre els meus fills i la gent queda callada i angoixada. Jo encara parl amb Àngel i amb Marc, i això m'ha ajudat molt a superar el dolor. No obstant això, a mesura que passa el temps em costa més sentir-los al meu costat. Supòs que estan seguint el seu camí perquè veuen que jo no els necessit tant com abans, encara que el record i l'enyorança sempre seran vigents. Si perds la por de morir aprens a viure.