Els Goya llorejaren «Los lunes al sol» amb cinc dels vuit guardons als quals optava

A més dels Goya a la Millor pel·lícula i al Millor director, Los lunes al so va aconseguir que tres dels seus actors -Javier Bardem, Luis Tosar i José Àngel Egido- s'enduguessin els premis a la millor interpretació protagonista, de repartiment i revelació, respectivament.

Almodóvar va ser el gran derrotat i el gran absent a la festa del cinema espanyol, en la quaHistoria de un beso, de José Luis Garci -l'altre absent- se'n tornà amb les mans buides.

Per la seva banda, Lugares comunes i La ciudad sin límites es van emportar cada una dos premis importants. Actriu protagonista (Mercedes Sampietro) i guió adaptat, la primera. I guió original i actriu de repartiment (Geraldine Chaplin), la segona. Trueba, amb El embrujo de Shanghai, es va fer amb tres guardons tècnics.

Va ser la nit de Fernando León, qui aconsegueix així el seu tercer Goya al Millor director (el primer per Familia va ser el de Millor Direcció Nobel) i que va voler recordar la gent de què parla la seva pel·lícula, els aturats: «aquells a qui se'ls nega l'accés a la seva pròpia vida i al seu futur», va dir.

A ell es va afegir Javier Bardem, que va voler compartir el seu tercer Goya amb la gent sense ocupació: «Encara que pugui semblar frívol dir-ho des d'aquí, vull enviar-los un missatge d'esperança i de fe. Es pot estar en derrota, però no en doma», afirmà l'actor.

La gala dels Goya va servir aquest any com a plataforma pacifista, i així, va ser constant el crit de no a la guerra que, unit a les referències a la catàstrofe dePrestige, van fer que la consigna de la nit fos «mai més a la guerra».

Una consigna que no van parar de subratllar els membres de l'equip de Los lunes al so, uns amb més calma, i altres, com Luis Tosar, sense dissimular un àpex la seva ira: «Vull dir-li a aquest senyor baixet que si vol petroli no ha d'anar a l'Iraq, només ha d'anar a Galícia a recollir-ho».

Va ser una gala de circ i xaranga, amb orquestrina i una estètica que recordava els films d'Emir Kusturica, en un escenari on tenia cabuda des d'una cabra, un motocarro, una sardina, un carnisser de Socuéllamos anomenat José María Aznar, o uns mariachis encapçalats per Santiago Segura, qui va deixar anar una de les frases de la nit: «no sé perquè diuen que hi ha crisi. Això és igual de patètic que tots els anys», afirmà lacònic.

Amb Guillermo Toledo i Alberto San Juan com a mestres de cerimònia, movent-se per l'escenari amb excessives dosis de teatralitat i sense el suport d'un mínim guió, el primer premi de la nit va ser per a Lolita. La filla de Lola Flores va sortir a l'escenari plorant com una Magdalena en rebre el Goya a l'actriu revelació pel seu treball a Rencor: «Això ho veia jo a la tele i no m'ho creia. Dedic aquest premi als meus fills i a la meva família, a la que està a dalt i la que està aquí».

Més calmada, Mercedes Sampietro va recordar el poble argentí, on va rodar Lugares comunes i tots els «pobles que sofreixen les indecències polítiques».

La nota tendra la va posar Geraldine Chaplin, que va agrair al productor de La ciudad sin límites, Antonio Saura, fill de Carlos Saura, el paper a la pel·lícula: «Gràcies Antonio pel teu nepotisme, perquè jo sóc la seva madrastra», afirmà l'actriu.

No va ser cap sorpresa que el Goya a la Millor direcció novel fos per Smoking room, pel·lícula «que molt poca gent ha vist i molta gent ha fet», com van coincidir a assenyalar els seus directors Julio Wallovits i Roger Gual, fent referència als actors, que van participar en la finançament de la pel·lícula.

I el punt més dolç de la nit va ser, sens dubte, el que va protagonitzar Manuel Alexandre. Emocionat davant d'un Goya d'Honor que va congregar damunt l'escenari gran part de guardonats i actors participants en la gala, l'intèrpret arribà a articular unes emocionades paraules: «Estic molt emocionat. Tot va començar el 1938 quan vaig sortir a l'escenari per primera vegada i vaig descobrir una professió màgica. Només deman que segueixi en això de la màgia fins que arribi a vell», ironitzà.