En visitar els Pirineus centrals és cosa preceptiva, especialment per als que estimen la història de la corona catalanoaragonesa, de visitar el monestir romànic de Sant Joan de la Penya, que fou després cenobi benedictí. Fou construït en una cova, la que rep del nom de Galió, sota els penyals d'alta muntanya, en un difícil paratge de congosts, comes i valls profundes.
Tot començà, segons la llegenda, una llegenda quasi lul·liana, quan en aquella cova de Galió hi vivia un ermità anomenat Joan d'Atarés. Aquest sant home, entregat a la pregària i la meditació en aquelles solituds, deixà passar els anys i una nit, ficant-se al llit, se sentí malament i caigut en fonda letargia, ja no es despertà mai més. Segueix aquesta història quan Vot, un cavaller saragossà, anant de cacera per la serra, perseguí un cérvol, amb tal dissort que perdent l'equilibri, rodà per terra i caigué en un precipici. En la seva fatal caiguda, llançà una pregària. Miraculosament, mentre que l'animal perseguit es destrossava contra les roques, el cavaller era dipositat en el fons de l'abisme com caigut sobre un coixí. S'incorporà aleshores i caminà per aquelles fragositats. Trobà la cova de Galió i allà dintre descobrí incorrupte el cos de l'ermità. Li donà sepultura i de retorn a ca seva se sentí cridat per l'anacoretisme.
Una veu li deia que havia de continuar l'obra de Joan d'Atarés, des d'aleshores considerat sant. En companyia del seu germà Fèlix, Vot abandonà Saragossa i ambdós muntaren el seu habitatge en la cova. Era en aquells dies tan activa la invasió musulmana que els cristians sobrevivents tingueren una trobada en aquell indret de la muntanya i sota el testimoni dels dos germans eremites, triaren un cabdill que els dirigís en la lluita. Aquest fou García Giménez, un noble bascó de sang reial. Això era l'any 724. En memòria d'aquell fet, el monarca féu aixecar una església dins la gran cova. Poc temps després altres dos ermitans, Benedicte i Mateu, hi passaren a viure.
Aquella primitiva construcció anà caient amb els anys i el febrer del 922, tal dia com avui, hi era consagrat un nou temple, pel bisbe Iñigo, que ens presenta una construcció d'estil mossàrab de devers 114 metres quadrats de superfície, amb dues naus rectagulars iguals, coronades per absis quadrats i que es dedicaren, ja aleshores, al culte dels sants Julià i Basilisa. El claustre, amb figures i simbolismes escultòrics en els capitells de les columnes, és de gran bellesa, a més de l'interès històric dels panteons, les cel·les, les voltes de canó, les capelles de Sant Victorià, Sant Vot i Sant Fèlix...
Després, dominada quasi tota la Península pels àrabs, l'edifici fou el centre del culte mossàrab. Els mossàrabs, doncs, eren els cristians que vivien sota la dominació musulmana. Solien habitar barris separats i guardaven les seves lleis i costums propis.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.