Tradicionalment, a Mallorca, han rebut el nom de forasters, per part dels seus pobladors catalanoparlants, aquells que vénen de la Península i parlen el castellà. No així els catalans i els valencians, els menorquins i els eivissencs. Solien ser, antigament, forasters establerts a la nostra illa, alguns militars, els carrabiners i guàrdia civils, determinats funcionaris, alguns mestres d'escola aquí destinats, frares com Sant Alons Rodríguez i bisbes, monges, capellans... quasi tots ells, representant, d'alguna manera els poders politicoadministratius o l'estament eclesiàstic, en un i altre cas, amb ostentació d'un cert grau d'autoritat i paternalisme sobre el nadiu, el mallorquí del carrer.
Amb el boom turístic aquesta immigració «forastera» o castellanoparlant s'ha multiplicat al llarg de quatre llargues dècades fins a l'extrem de fer tremolar alguns senyals i aspectes de la nostra identitat balear. No és estrany llegir de tant en tant a la premsa algunes manifestacions en aquest sentit, sia per part d'elements de nacionalisme més o menys radical o per determinats sectors de la nostra intel·lectualitat. Ja ens entenem.
I mirau per on, que aquestes crítiques, molt semblants, amb una certa dosi d'intolerància, eren les que dirigia, en nom de Madrid i dels madrilenys, una certa guia turística de la capital de l'Estat, apareguda en aquestes dates. Llegim, llegim, puix que té punta i apunta:
«Advertències als viatgers: El poble de Madrid, com tots els de les grans capitals, per les seves diferents procedències i varietat de caràcters, ha arribat a perdre el que tingué propi. Potser en alguns dels seus barris es conserven records i tradicions d'altres temps; però en la seva població flotant hi observam un veritable cosmopolitisme, els quals defectes no són imputables al veritable poble madrileny. En els anals de la criminalitat sol ser molt poc freqüent trobar-hi el fill de Madrid; en canvi, en la immensa majoria dels casos, els cridats a donar compte de fets punibles procedeixen de les províncies i han vingut a Madrid a cercar-s'hi la vida. I com per cercar-la han de cercar quasi sempre el foraster, bona cosa és que aquest arribi prevengut i resti de tal manera durant tota la seva estada a Madrid. El primer perill es troba en la mateixa estació del ferrocarril, on es presenten regularment individus molt servicials entussudits a proporcionar habitació al viatger. Ai del dissortat que es deixi guiar per ells, ganxos quasi sempre d'hostals de dubtosa bona fe, on es troba en perill, sempre seguit, l'equipatge...». (Federico Bravo Morata; «Historia de Madrid» (Fin de siglo y de las colonias), Ed. Fenicia, 1972, pàgines 126-127).
En aquest punt, l'autor de la guia explica com són i qui són els nombrosos estafadors que pot trobar pel carrer: el fals venedor ambulant de loteria, el venedor de joies de brillants per quatre o cinc duros i que resulten ser pedres precioses fetes de cristall de cul de tassó, el que sap robar uns mitjons sense llevar les botes a la víctima, el que fa desaparèixer com per art d'encantament rellotge, cartera i doblers, les sacerdoteses del temple de Venus que saben exercir d'escura-butxaques, el tertulià que assegurant ser un oblidat company d'infància sap com demanar un préstec al més ingenu...
La cosa era clara. El madrileny de casta es queixava de l'immigrant d'allau. Madrid ja no era el seu Madrid. A força de dir que era la millor ciutat del món, els provincians de tota mena s'ho havien cregut, per convertir la «Vila i Cort» en una torre de Babilònia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.