El nom del grip (1733)

Miquel Ferrà i Martorell17/01/03 0:00

Ens visita cada any per aquest temps i és el responsable de moltes esqueles mortuòries. Com a malaltia devia existir des d'èpoques molt remotes però amb tal denominació, de la paraula francesa «grippe», naixia tal dia com avui, quan se'n declarava una epidèmia a França i causava gran mortaldat. Sembla, però, que ja abans, el 1510, havien aplicat a tal malaltia el mot «das grüppi», que feien derivar del verb «gruppen», que vol dir ajupir-se, tremolar, trobar-se malament. Els metges francesos del segle XVIII, quan tractaven un estat més o menys gripal, en deien «coqueluche», però com que d'aquesta manera no es definia bé, puix podia esser igualment «tosferina» i qualsevol altre mal semblant, el mot «grippe» s'hagué d'obrir camí entre doctors i malalts. És interessant saber que «coqueluche», que vol dir, «caperutxa», era a causa que per als malalts amb símptomes de tossina, mocs i gran feblesa física, per conseqüència de refredament, se'ls posava pel cap una caputxa que els aïllava de l'aire fred exterior.

Explica el doctor Cabanes que el 1733, quan hi va haver a França aquella gran epidèmia, una de les més llargues, puix que es perllongà mitja dècada, el mot començà a emprar-se quan el rei Lluís XV, malalt, la digué per primer cop. El rar invent reial va tenir instantània acceptació i la recollí de seguida eDiccionari de l'Acadèmia Francesa en la seva edició del 1765. Així, el comte de Tressan, en les seves memòries del 1776, escrivia: «Apareix aquest hivern una malaltia general en tot el regne que es diu 'grippe' i que comença amb un refredat i mal de cap, les quals coses provenen de les boires i dels mals aires. Des de fa quinze dies no hi ha casa a París que no tengui un o dos d'aquests malalts.

Quan més es tornaria a parlar del «grip», quan amb més espant en circularia el mot arreu d'Europa, seria el 1918, quan la pesta que segueix tota gran guerra, en aquest cas la Gran Guerra Europea o Primera Guerra Mundial, tenia el mateixos símptomes que el grip i provocava milers i milers de víctimes mortals. En aquella guerra i postguerra hi va fer llarga i fonda experiència el gran escriptor nord-americà Ernest Hemingway, el qual en un dels seus contes ens descriu la situació: «Un cop hagué deixat el malalt i baixà de la cambra, el metge em donà tres medicines en càpsules de diferents colors, amb instruccions de com s'havien de fer servir. Una ajudaria a abaixar la febre, l'altra era un purgant i la tercera havia d'aconseguir vèncer la reacció àcida. Els gèrmens del grip només es poden substituir en un mitjà àcid, m'explicà. Semblava saber tot el que era necessari sobre el grip i em digué de no preocupar-me si la febre no superava els cent quatre graus Farenhait. Hi havia una epidèmia de tal malaltia i si amb temps s'evitava la pneumònia es foragitava, segons ell, el perill...»