Miquel Ferrà i Martorell23/12/02 0:00
TW
0

Mariano José de Larra és un exemple ben gràfic de la tristor romàntica. Nascut a Madrid, el 1809, es suïcidava en aquella mateix a ciutat el 1837. Només un any abans, aquest gran escriptor i periodista mirava la nit de Nadal amb un cert desànim i escrivia un article, ben depriment, que qualificava de deliri filosòfic. Larra havia viatjat, amb la seva família, quan només tenia quatre anys, a França i allà féu els seus primers estudis. El 1818 tornava a Espanya i, després de viure en diferents ciutats de la Península, s'establia, definitivament, a Madrid el 1825. Tres anys després començava la seva carrera periodística. Agut observador dels costums i de la realitat social, cultural i política, no dubta a fer-ne la crítica. Decebut, espantat a la vista dels mals que patia la societat espanyola i el dolor que li produí haver-se de separar de la seva estimada Dolores Armijo, posà fi a la seva vida el tretze de febrer de 1837, és a dir, cinquanta-un dies després de la trista nit de Nadal que comentam:

«El darrer dia 23 de l'any 1836 acabava de morir en la mostra de la meva pèndola, i per tant en els meus principis supersticiosos, ja estava jo ajupit esperant el diluvi i sense poder aclucar els ulls. Així vaig passar les hores de la nit, més llargues per al trist desvetlat que una guerra civil, fins que, finalment, el matí vingué amb passa d'intervenció, és a dir, a poc a poquet, a tenyir de porpra i rosa les cortines de la meva cambra. El dia abans havia estat hermós i, no sé per què, sentia en el cor que el dia vint-i-quatre havia d'esser dia d'aigua. Fou pitjor encara. Nevava a trenc d'alba. Vaig mirar el termòmetre i marcava molts graus sota zero: el crèdit de l'Estat. Decidit a no moure'm, ja que la sort ho havia de fer tot aquest mes, vaig abaixar el front, carregat com el cel, de niguls freds, em vaig recolzar en la taula i vaig restar sense res fer, de manera que qualsevol m'hauria pres per escriptor públic en temps de llibertat d'impremta, o m'hauria tingut per milicià nacional esmentat per a un exercici. Ara vagarejava la meva vista sobre els nombrosos articles i fulletons a mig fer i no acabats des de feia sis mesos sobre la meva taula i dels quals només existeixen els títols, com aquests nínxols preparats en els cementiris que no esperen més que el cadàver; comparació exacta, perquè en cada article hi he soterrat una esperança o una il·lusió. Ara girava els ulls vers els vidres del meu balcó, els veia amarats i com plorosos per dintre: els vapors condensats relliscaven a manera de llàgrimes al llarg del diàfan cristall; aixi s'amara la vida, pensava; així el fred exterior del món condensa les penes dins l'home; així cauen gota a gota les llàgrimes sobre el cor...»

L'article segueix amb aquest ritme i aquest sentiment. Es veu que Larra anava i estava ben fotut. I ni les nadales infantils en el carrer li feien efecte.