No hi ha res que fer (1864)

Miquel Ferrà i Martorell30/11/02 0:00

Fa uns dies parlàvem de Freud, el doctor Freud, pare de la psicoanàlisi, Sigmund (1856-1939). El que serà famós investigador i científic té vuit anys. Son pare és Jacob Freud, un honrat cap de família jueu, venedor de teixits a la població de Freiberg, Moràvia, sap el que significa esser hebreu a terres germàniques o eslaves. De fet, el segle XIX és ple de progroms, des de la Santa Rússia als més meridionals països de l'Est. El jueu, a callar, fer feina i patir. Viu dins una autèntica mar de discriminacions i injustícies i encara així, en aquest cas sota el ceptre paternalista de l'emperador Francesc Josep, ha de saber navegar sense clams ni protestes. L'anècdota, segons alguns esdevinguda a finals del novembre del 1864, ho diu tot ben a les clares i així ho narra l'historiador francès Roger Mauge: «Un carrer de Freiberg, a Moràvia, en temps dels cotxes de cavalls. S'escolten els vehicles que circulen i roden sobre l'empedregat i les campanetes del corretjam dels cavalls. Es sent també Jacob Freud saludant les persones que troba al seu pas.

-I vós què féreu, mon pare? Jacob somriu amargament i respon: -Vaig baixar de la voravia i vaig recollir el meu barret. No hi havia res que fer!

-Bon dia, senyor Freud!
-Bon dia, senyor Muller!
-Mon pare!
-Diu el petit Sigmund Freud
-Qui és el senyor que t'acaba de saludar?
-És el conseller Hartmann, un home de pes aquí a Freiberg. Com pots veure, t'has de considerar feliç de viure en aquesta època, quan nosaltres els jueus som respectats com els altres ciutadans de l'Imperi... Has de saber, fill meu, que les coses, abans, no eren així. Aquí mateix, fixa-t'hi, per aquest mateix carrer, als vint-i-dos anys, em passejava jo, enfundat en el meu abric i el meu barret de castor que acabava de comprar. Per la voravia s'apropava un home i em mirava fixament, tot fent burleta. Quan va estar just al meu costat, em tirà el barret per terra i cridà: Jueu! Baixa de la voravia! I això que la calçada era plena de fang, puix que havia plogut molt la vespra...

El petit Freud queda mirant son pare i li demana amb una certa angoixa:

Sembla que això impressionà en gran mesura l'ànim del nin. No comprenia bé aquella qüestió ètnica ni per què, només per divertiment, un home feia mal a un altre. Amb els anys de la seva infantesa completà la lliçó. Comprovà com hi pot haver ciutadans de primera i de segona i, encara, alguns més que ni tan sols són considerats veritables ciutadans. Passà per tota una pedagogia de víctimes i victimaris. La fórmula talmúdica li havia fet saber que son pare era «l'home més fort, més savi i més ric del món», això menys quan de sobte apareixia un episodi tan dramàtic com el del barret de pell de castor. Plorà la seva dissort. Però ben aviat va refer el seu ànim i decidí, jurant-se a si mateix d'arribar a esser l'home més fort, més savi i més ric del món.

I sempre, des d'una ullada relativa, podem dir que ho aconseguí amplament. Fou ric en ciència i prestigi, savi en psicologia i metafísica, fort en voluntat i coneixements.