Mor el rei Alfons XII (1885)

Miquel Ferrà i Martorell26/11/02 0:00

Mor a Madrid Francesc d'Asís Ferran Pius Joan Maria Gregori Pelai, universalment conegut com Alfons XII, rei d'Espanya. Havia nascut a la mateixa capital el 1857. No aconseguint el govern espanyol dominar la guerra civil, proclamà rei el general Martínez Campos el fill de l'exreina Isabel II i de Francesc d'Asís. Això era el 29 de desembre del 1874. Diuen que el nou monarca es va ocupar activament de la pacificació del regne, acabant amb la guerra carlista, i reuní les Corts per preparar una nova Constitució, però la mort el va sorprendre abans de poder-la posar en pràctica. S'havia casat amb primeres noces amb Dona Maria de las Mercedes, morta el 1878, l'any mateix del seu casament. Després va contreure matrimoni amb la princesa austríaca Maria Cristina, el 1879. La malaltia que dugué Alfons XII a la tomba passà per ser un misteri a alta veu. Les seves infidelitats conjugals eren massa sabudes a nivell del carrer. Les freqüents sortides de palau, la nit, amb algunes persones de confiança, per anar de bauxa, ningú no les ignorava. Madrid no era París. No es tractava de cap metròpoli sinó més aviat d'un poble gran. I un poble gran, moltes vegades, no ha de menester diaris per saber notícies de qualsevol color. Li nasqué un fill pòstum, el 1886, Alfons XIII, havent d'ocupar, mentre fou menor, sa mare, l'arxiduquesa d'Àustria, la Regència, amb tots els problemes greus que deixava el seu difunt marit: la guerra de la independència cubana i la pèrdua de l'imperi colonial, la rebel·lió del general Villacampa i els seus partidaris...

Però tornem a la mort del rei. Això és el que escrivia el doctor Camisón: «La meva opinió, d'acord amb tots els que han vist el monarca, ha estat que morí d'una bronquitis capilar aguda, desenvolupada en el decurs d'una tuberculosi lenta; el rei no ha mort, per tant, de tuberculosi; aquesta es desenvolupava lentament i haguera pogut perllongar-se la vida del monarca encara molts mesos, i potser anys; però la feblesa natural del rei, augmentada pels efectes d'una inflamació intestinal persistent, que havia patit feia poc, i el procés que anava augmentant ja d'una manera clara en els seus pulmons, el feien un subjecte de molt poca resistència.

I amb aquestes condicions es desenvolupà per refredament una bronquitis capilar que produí tres atacs d'asistòlia o de disnea asfixiant: un primer, sobtat, imprevisible, la nit del darrer dia que sortí a passejar, i es refredà, del qual se'n sortí quasi miraculosament; un altre més lleuger, i el tercer, que el matà».

I explica l'historiador Modesto Lafuente: «A les cinc de la matinada tingué el rei un atac més feble i que pogué fàcilment dominar. A les vuit semblava trobar-se en un estat satisfactori i profundament adormit. Aleshores passà la reina de peu puntes, puix que Don Alfons li havia manat que anàs a descansar... i, veient que estava dins una gran inèrcia i que tenia un alè molt lleu, s'alarmà força i pegà un crit. Hi acudiren a l'instant els metges Camisón i Riedel, que prengueren el pols a Don Alfons, i mentre la reina el cridava pel seu nom amb dolgut accent, va córrer el general Blanco a cercar el cardenal Benavides, dient en passar per la sala on estaven reunits els ministres: El rei es mor! Efectivament, auxiliat pel cardenal i envoltat de la seva família i dels ministres, expirà Don Alfons, a les vuit i quaranta cinc minuts del matí. Comptava, aleshores, vint-i-set anys, onze mesos i vint-i-sis dies, havent regnat deu anys, deu mesos i vint-i-sis dies».