La mort del Che Guevara (1967)

Però el Che que representa la revolució onsevulla contra l'oligarquia no ha mort i apareix la seva imatge d'aspecte profètic, en totes les manifestacions juvenils d'arreu del món. En el meu llibre Les llegendes del Che, editat per Bromera, Alzira, el 1998, i que il·lustrà amb magnífiques fotografies Alberto Korda, fotògraf des del 1969 del procés revolucionari cubà, jo escrivia en el pòrtic que «Ernesto Che Guevara, el Che, era ja un símbol revolucionari dins la nomenclatura cubana. Representava, en un triumvirat d'arquetips, el cervell d'aquell moviment polític. Fidel n'era el cor i Raúl, el puny. Per què un metge argentí, de família benestant, feia de la revolució l'objectiu de tota la seva vida? Alguns historiadors apunten tres influències en aquella obsessió de rebel amb causa.

La primera sa mare, Celia, agnòstica, socialista i feminista. La segona, la Guerra Civil Espanyola de la qual, des de la infantesa i primera adolescència, ja sentí contar emocionants episodis. La tercera, la seva estada a Guatemala, en temps del president Arbenz, quan aquella petita república fou envaïda per tropes dels Estats Units. El Che va conèixer Fidel Castro a Mèxic el 1955 i de seguida combregà amb les seves idees. Embarcat amb vuitanta-un guerrillers en el Granma, el iot que després de l'aventura es faria famós, marxà cap a Cuba, hi desembarcà i amb menys de tres anys de guerra revolucionària, aconseguia entrar victoriós a l'Havana sobre la torreta d'un carro d'assalt. Després fou el Congo i llavors Bolívia, on algú ja li havia teixit la traïció i cavat la tomba. Allà morí, als començaments d'octubre del 1967, quan víctima d'una emboscada caigué presoner. L'assassinaren dins l'escola rural d'un petit poble, La Higuera, fitorat pels trets, amb la cara cap a la pissarra, on havia observat algunes errades d'ortografia de la mestra indígena. Havia exclamat: Com voleu que funcioni un país on les mateixes professores atempten contra la llengua castellana? Així doncs, el Che clucà els ulls per sempre quan tenia només trenta-nou anys i li hauria restat molta corda, malgrat la seva malaltia de sempre, l'asma, que el perseguí des que era nadó. I això que clucà els ulls és una manera de parlar, ja que el seu cadàver restà estona amb els ulls oberts, com qui cerca el darrer senyal sobre l'espai borrós...».