Diògenes i en Joanet de Sa Gerra (413 a.C.)

Neix a Sinope, avui ciutat de Turquia, Diògenes el Cínic, filòsof grec, el qual volgué ensenyar que la saviesa consisteix en viure d'acord amb la natura, rebutjant les riqueses i les convencions socials. Caminava descalç de cap a cap d'any, dormia sota els portals dels temples, sense més vestimenta que una flassada i habitava una gran alfàbia buida, de les que servien per conservar el vi. La seva manera de viure es va fer popular a tot el país i ell, que viatjava com un caragol, en la seva casa ambulant a l'esquena, sense més companyia que la del seu ca, es trobava a Corint quan el visità, mogut per la curiositat, el gran Alexandre. Es plantà aquest al davant de l'alfàbia (alguns diuen que era una bóta de vi) i preguntà al savi si desitjava d'ell alguna cosa. La resposta, llegendària, no pot ser més alliçonadora: Jo m'estava mig assolellant i tu, ara mateix, em fas ombra. Que si vull alguna cosa de tu? És clar que sí. No em tapis els raigs del sol! Un altre dia va veure com un infant bevia un cop que havia retingut aigua dins la mà. Aleshores llançà la seva escudelleta de terrissa i va dir: Aquest nin m'ha ensenyat que jo feia servir una cosa que no és necessària... També contaven, per tradició, que Diògenes anava de nit amb un fanalet cercant un home de debò i no el trobava. Tot plegat ha fet que el nom de Diògenes pugui servir per referir-nos a un home d'esperit càustic, que viu sòbriament i no va de convencions socials. Morí Diògenes el 323 abans de Crist. Diuen que deixà d'alenar voluntàriament i això li produí la mort. Havia decidit que la seva vida s'havia d'acabar en un temps determinat i programà de la forma més senzilla el seu final. Diògenes, per altra banda, ha donat lloc a moltes llegendes, rondalles i contarelles, alguna de les quals no manca en l'Aplec de les Rondaies mallorquines d'En Jordi des Racó, en aquest cas, l'home que habita dins un atuell de terrissa, En Joanet de Sa Gerra: «Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra. Un dia passà un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafar-la hi hagué tantes sempentes i grapades entre els al·lots d'En Juanet que l'esfloraren tota i perderen un bessó, que va romandre tapat de terra. Aquell bessó tragué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribà en el cel». Com en altres relats populars, la fantasia arriba a nivells extraordinaris. El personatge, que viu ajupit dins l'habitatge més insignificant, es troba de sobte amb una mena d'escala que puja al paradís sideral. Què més es pot demanar?