De França a Santiago, al ritme de les xeremies mallorquines

Un cop finalitzada cada jornada i pagat el sopar i el llit, si li quedaven doblers els donava al refugi. Cada dia començava de zero, amb les butxaques escurades. «És curiós adonar-se que per viure necessitam molt poques coses», diu Carles Amengual, que explica que «cada pelegrí té les seves raons per fer el camí i, en el meu cas, després d'un període difícil durant el qual ho he passat molt malament, vaig voler donar gràcies per poder continuar pel camí de la vida». Les xeremies foren bones companyes de viatge. «Em vaig sorprendre en descobrir que, en sonar-les, el cansament fugia», explica. El so de l'instrument també donava forces als pelegrins amb qui compartí alguns trams del trajecte. Així ho relata al diari en què va escriure les seves vivències pel camí i que ara ha convertit en un llibre que, titulat Diari d'un pelegrí xeremier, anima a qui el llegeix a prendre el camí cap a Santiago.

Amengual insisteix en la necessitat de preparar-se tant psíquicament com físicament abans d'iniciar el camí i dur molt poc pes. Adverteix que les bòfegues, sobrecàrregues musculars i tendinitis poden convertir el camí en una calvari. «Cada un ha d'anar al seu pas, fer el seu camí», diu. És una de les conclusions a les quals ha arribat després de trenta dies caminant, pensant, sonant les xeremies, parlant, fent amics, curant... Amengual va arribar a Santiago de Compostel·la el 23 d'agost. Un cop allà, tocà amb les xeremies L'alborada a la missa dels pelegrins, davant l'altar major de la catedral de Santiago. Així, la melodia de L'alborada "obra d'un músic gallec que el segle passat arrelà a Pollença" va tornar a la seva terra gràcies als pulmons i a l'esforç d'un xeremier mallorquí.