La Mare de Déu de la Mercè (1233)

És la festa de la Mare de Déu de la Mercè i per tant, la que commemora la fundació de l'Orde de la Mercè o de la Redempció, la qual, segons tradició, havia estat inspirada als sants Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, el seu confessor, i a Jaume I el Conqueridor, i per la qual, tants cristians captius pogueren sortir de les presons nord-africanes. Així doncs, els pares redemptors s'embarcaven rumb a Alger, on hi havia els famosos banys o masmorres dels quals parlà Cervantes, que fou també esclau en aquell territori islàmic. Tan prompte els frares mercedaris posaven els peus sobre el moll algerià, la nova corria per tots els carrerons i una multitud d'esclaus cristians baixava al port, entre plors i clams, i demanava el seu alliberament. Però aquest alliberament, per via pacífica, costava molts doblers. Els mercedaris hi havien d'arribar butxaques plenes. D'aquelles presons n'hi havia quatre a Alger i en castellà havien rebut diferents noms: el Chirrial, el Colorio, el del Rey i el de la Duana. La duana estava a càrrec de l'Agà, el qual manejava la documentació corresponent i s'entenia amb els frares, sempre que el soldà autoritzàs aquelles operacions. Les negociacions eren perllongades i penoses i així, l'expedició del 1660 que fou ben documentada, va treure del captiveri tres"cents setanta"dos captius entre els quals hi havia dos pares dominicans, dos franciscans, un agustí, un carmelita i sis sacerdots més, a més de molts cavallers, soldats i oficials de l'exèrcit espanyol, un regidor de la vila de Madrid i vint"i"quatre menors i vint"i"sis dones. Un cop els moros propietaris d'esclaus hagueren buidat les butxaques dels monjos, es trobaren amb la trista feta de no poder deixar a la presó unes criatures que tenien per destí esser regalades al Gran Soldà de Constantinoble. Després de moltes gestions, aconseguiren d'endur-se aquelles pobres persones mitjançant un crèdit i una penyora. Aquesta penyora era deixar com a ostatge un dels frares. Així ho feren i s'embarcaren rumb a Alacant. Però vents contraris i tempestes els dugueren a les costes de la Dragonera i d'allà passaren a Ciutat de Mallorca, però sense poder entrar a la població, puix que hagueren de restar en quarantena a Portopí. Un infant, per exemple, podia tenir per preu de rescat no menys de quatre mil reals, una petita fortuna. No poques vegades per a reunir els doblers per a una nova expedició, els pares mercedaris hagueren d'empenyorar els seus convents. Però això no els impedia de seguir endavant en la seva lloable missió. Podem transcriure un document que ens demostra com era l'actuació dels redemptoristes en terra de moros: «Fra Joan Asensio, mestre en teologia, per la gràcia de Déu i de la Santa Seu Apostòlica, humil mestre general de tot l'Orde de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció de Captius i prior de la baronia d'Algar. Lloant al davant de totes les coses tan santa resolució del pare Vigo (de restar en ostatge a Alger), i desitjant, com desitjam cordialment, alleugerir el més aviat possible les penes que ens consta ha d'estar patint, nomenam i assenyalam el reverend pare fra Antoni Mayers i al pare fra Miquel de Gayéoayn, procurador general de la Redempció de la nostra província d'Aragó, per tal que tots dos, en concordança, vagin a la ciutat d'Alger amb els doblers necessaris...».