Mor, tal dia com avui, el famós filòsof i moralista francès,
nascut el 1533 en el castell de Montaigne, Perigord, celebrat,
principalment, pels seus «essais». El seu escepticisme consistia a
confessar la impotència de la raó humana i la vanitat del
dogmatisme. Noble gascó, Montaigne, després d'esser durant quinze
anys conseller al Parlament de Bordeus i havent mort son pare, es
retira a les seves terres, a la seva possessió, per a gaudir, com
ell mateix explicà, de «soi même», és a dir, d'ell mateix i fora
maldecaps. Va interrompre aquella llarga estada en el camp en dues
avinenteses. Una fou per a viatjar a Europa central per motius de
salut i l'altre per exercir de batle de Bordeus.
Posà tot el seu entusiasme literari en els «assajos», que són un
aplec de reflexions que anà desenvolupant i perfeccionant seguit,
seguit. Així, l'autor dibuixa, amb aires de xerrada familiar, tota
la filosofia de la felicitat. Ensenya que un escepticisme universal
és la condició per esser feliç, això vol dir, dins la mitjania,
lliure de tota afecció. D'aquesta manera defineix una pedagogia
nova que té com a principals mitjans la dolçor, la crida a la
intel·ligència i, per finalitat única, la formació d'una nova
manera de jutjar les coses. La pau dins la societat i la pau dins
un mateix. En resum, es desprèn de tot això, que l'esperit de
Montaigne, precedent de l'anàlisi psicològica i d'unes renovades
empremtes morals, és una perpètua recerca de les llums de la raó,
un lligam familiar amb l'antigor i tot un seguit d'idees
conservadores. Mentre les passions polítiques i religioses van
destrossant, en aquell temps, la societat francesa, Montaigne dóna
les claus per aconseguir un futur pacífic. Aquest magnífic
personatge, que era nét de Ramon Eyquem, burgès de Bordeus, que
s'havia fet ric amb la venda de l'arenga i la tonyina, no
desconeixia la seva procedència del poble treballador. I sempre
tingué en compte allò que va dir Sant Joan Crisòstom, «Vanitat de
vanitats i tot vanitat». En el seu castell, situat entre Libourne i
Bergerac, hi ha encara una torre que li servia de biblioteca i on
hi podem llegir una inscripció, en llatí: «L'any de Crist del 1571,
a l'edat de trenta"vuit anys, Michel de Montaigne, havent sortit de
l'esclavatge de les corts i les funcions públiques, descansà, ple
de salut encara, en el si de les doctes Verges. En pau i en
seguretat hi passarà els dies que li resten per viure, desitjant
només que els destins li permetin de refer el dolç asil paternal
consagrat a la seva independència, a la seva tranquil·litat i al
seu esplai».
Solia dir: No hi ha res més gran que poder esser un mateix.
I és que poques persones ho són. Molts han de riure quan tenen
ganes de plorar. Altres s'han de callar les veritats que els
mosseguen per dintre. Alguns encara, tot i que no poden dir aquesta
boca és meva, han de celebrar per força les gràcies d'un tirà. La
majoria dels mortals vivim dins un parany, però alguns, per a més
inri, es fan el parany a la seva mida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.