Manrique i els ajuntaments (1511)

Escrivia Rumeu de Armas que «pel que fa al municipi, l'actitud de la reialesa és de desconfiança i intromissió. Per vigilar-los i presidir-los, com a representants permanents del poder reial, s'estenen i propaguen a totes les ciutats importants de Castella els corregidors, encara que al mateix temps sota l'amenaça del judici de residència, eren violades les lleis en l'exercici del seu càrrec. En circumstàncies excepcionals foren enviats a les poblacions els perquisitors i veiedors de comptes, que establien en aquestes, per algun temps, un règim d'intervenció i inspecció. En municipi havia perdut des de feia temps el seu caràcter popular, estant els càrrecs de regidor reservats a la noblesa, en particular els «fidalgos» i la burgesia. Els monarques nomenaren regidors d'ofici, amb caràcter vitalici i de vegades hereditari, i era com una minoria governant sobreposada al poble. En els ajuntaments on subsistia el sistema d'elecció, es reglamentà al detall. En els municipis catalanoaragonesos, el Rei catòlic no gosà enviar de legats reials, però aconseguí disminuir-hi la llibertat d'acció i prepotència d'aquests organismes imposant-hi el sistema anomenat insaculatori, amb intervenció de persones addictes a la reialesa en la preparació de les llistes d'aspirants. El municipi barceloní es va veure reforçat per la pròpia iniciativa del monarca. Els consellers foren nomenats per la corona (1490) i en el Consell de Cent es reforçà la representació del patriarcat urbà, ciutadans honrats, i de la noblesa (1493), és a dir, les classes més addictes a la monarquia autoritària nova.

En altres mots, el control i el control del control.