Madame Lafarge (1852)

La tristament famosa Madame Lafarge era alliberada. En el meu darrer viatge a França vaig tenir l'oportunitat de veure l'antiga presó de Montpeller, allà on Marie Capelle Lafarge fou condemnada a cadena perpètua acusada d'haver enverinat el seu marit. De sobte, dins la meva imaginació, vaig retrocedir als temps de la delinqüència del segle XIX, la real que denunciaven periòdics com el Moniteur Parisien i la fictícia, que reproduïen en les seves històries, Alexandre Dumas, pare, o Ponson du Terrail, el creador de Rocambole, entre molts altres. Però anem a la realitat. Ja hem dit que Madame Lefarge fou acusada d'haver emmetzinat el seu home i, curiosament, un dels experts encarregat d'aclarir el cas, fou el gran metge i investigador menorquí Mateu Orfila. Aquest, que era molt conegut per les seves obres Elements de Chimie Medicale i Traité des Poisons, demostrà al tribunal que en el mort hi havia presència d'arsènic, cosa que altres especialistes no havien pogut descobrir. El procés tenia molt dividit el país, és a dir, l'opinió, puix que n'hi havia molts que proclamaven la innocència de l'acusada i d'altres que la veien una assassina perillosa. El 1840 Madame Lafarge entrava a la presó i el 1852, com ja hem dit, sortia d'aquesta, encara que molt malalta. Un any després, Orfila i Madame Lafarge morien, aquell d'una pneumònia que el tingué set dies enllitat. Tan sorollosa va esser la fama de Madame Lafarge que el periòdic Le Messager de París contava el cas següent amb tota mena de detalls: «A la geleria coberta d'Orleans, en el Palais"Royal, hi havia anit una gran afluència de curiosos i gents desocupades, quan passà per allà una elegant i jove senyora, que tant pel seu aspecte com per les seves maneres donaven a entendre que pertanyia a una classe distingida de la societat parisenca. De sobte, un jovencell, que la seguia, exclamà: Mirau"la! Mirau"la! És Madame Lafarge, l'enverinadora, que malgrat la sentència condemnatòria ha estat posada en llibertat! A causa d'aquestes paraules, en un moment, la pobra senyora es va veure envoltada pel públic. Protestà però la multitud no la creia. No li valgueren llàgrimes ni planys i, desesperada, va tenir un atac de nervis i es desmaià. La gent l'envoltà encara més, curiosa. Un guàrdia que es va veure en feines per arribar allà on aquella dona estava, cercà ajut, i vingueren més agents de la gendarmeria, fent fugir els curiosos i auxiliant la víctima, que poc després demostrava no ser Madame Lefarge. En tot això hi hagué de temps una mitja hora llarga, prou estona per al lladre que havia causat l'escàndol i la confusió, tot buidant les butxaques i carteres dels distrets vianants».