El personatge és de ficció, puix que naixia de la ploma de
Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864"Salamanca, 1936). Es trobava en
aquesta darrera ciutat, població famosa i universitària, entregat a
la seva càtedra de grec i a la rectoria de la mateixa universitat,
quan va rebre una misteriosa carta d'un dels seus lectors. Hem de
dir que l'escriptor"catedràtic gaudia de gran prestigi dins i fora
de les aules. Era, com diuen els seus biògrafs, un esperit de
dimensions excepcionals i un dels cervells més profunds i originals
d'Europa. Cultivà els més diversos gèneres, poesia, assaig, teatre,
novel·la, filosofia... La carta, que li fou tramesa pel misteriós
lector, deia: «Sé que vostè va sempre a la recerca d'arguments o
assumptes per a les seves novel·les i per això li faig arribar,
fragmentades, algunes cartes...».
Sembla que de tot plegat en va poder fer Unamuno una novel·la
epistolar, esplèndida, com la majoria de la seva obra. Començava
aquella singular narració en els primers dies de setembre, quan
algú es pot permetre en aquestes dates una estiuejada un poc
tardana: «Ja em tens aquí, estimat Felip, en aquest pacífic racó de
la costa i en el vessant de les muntanyes que es miren a la mar;
aquí on ningú em coneix i jo no conec, gràcies a Déu, ningú. He
vingut, com saps, fugint de la societat dels que anomenam proïsme o
semblant, cercant la companyia de les ones de la mar i de les
fulles dels arbres que ben prest rodaran com aquelles. M'ha duit
fins aquí, com saps, un nou atac de misantropia, o millor dit,
d'antropofòbia, doncs els homes que més puc odiar, em fan por. I és
que m'ha crescut força aquella lamentable facultat que és la de
veure la ximpleria i no poder tolerar"la. Encara que per a mi no és
veure"la sinó sentir"la; no veure la ximpleria sinó haver
d'escoltar les ximpleries que dia rere dia, sense remei, amollen
joves i vells, gent de capet curt i gent de cervellot. Doncs són
els que passen per llests els que més ximpleries fan i
diuen...».
És aquesta sensació que parlar de cultura és predicar en el
desert. L'altre dia, un periodista, em feia una llista de coneguts
empresaris d'aquestes illes que, per no tenir, no tenen ni el
batxiller. És evident que han sabut fer duros, que els han
amuntegat, però és ben trist que, llevat del tema que gira entorn
de les operacions mercantils puntuals, el buit de la seva conversa,
la pobresa dels seus coneixements, aflora per davall del seu frac o
del seu esmòquing de festa. Creen enveja pels doblers que boten
però no causen admiració perquè no tenen una mínima personalitat
intel·lectual. En altres mots, que s'estimen més llegir la guia
telefònica que la més senzilla obra de creació literària. Ben
sovint, els seus fills han anat a la universitat, i presumeixen de
fill il·lustrat, anant ben alerta a destapar les pròpies
mancances...
En el Casino, d'entre tots els membres que xerren i xerren per a
res dir, el tal Felip troba Don Sandalio, que és, a més de bon
jugador d'escacs, un home de conversa intel·ligent. En una altra
carta diu: «Vaig sortir del Casino a fer una volta per la platja,
però em vaig quedar esperant a veure si Don Sandalio també sortia.
Passeja aquest home? "em vaig demanar. Poc després sortia el
personatge i anava com abstret. Jo no sabria dir cap a on
mirava.
El vaig seguir fins que, girant a un cap de cantó, es ficà en
una casa. Segurament la seva. Jo vaig seguir aleshores cap a la
platja però tan solitari com altres vegades... També jo, com
Robinson, he trobat la petjada d'un peu de l'ànima d'un home, sobre
la sorra de la platja de la meva solitud...».
Però aquest Felip"Unamuno no podrà gaudir molt temps d'aquest
esperit amic, puix que en aquells mateixos dies, essent vell i
malalt, es mor.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.