La revolta dels indis pueblo (1680)

Els indis pueblo, habitants de Nou Mèxic i Colorado, en el territori actual dels Estats Units, capitanejats pel llegendari cacic Pope, es llancen a una rebel·lió sense precedents i la seva lluita té èxit, de manera que expulsen els espanyols de les seves terres. Tanmateix, malgrat que conservin la seva independència durant una dotzena d'anys, hauran de patir moltes accions de reconquesta per part dels seus enemics i des de la vila i fort del Paso del Norte, on els governadors Antonio de Otermin, Domingo Gironza i Pedro Reneros de Posada organitzen moviments de tropes en el domini dels indis, seguit, seguit. El 1693, Diego de Vargas aconsegueix reconquerir la ciutat de Santa Fe i sotmetre els indis pueblo, això amb excepció dels «hopi», que ja mai tornaren a esser dominats pels espanyols. Però la conquesta d'aquella colònia nord-americana no fou absoluta i així, l'estiu del 1696, hi havia una segona revolta conduïda pels indis «tiwes», de la contrada de Taos. En aquells enfrontaments hi va haver moltes víctimes i, entre d'elles, set frares franciscans, un dels quals era mallorquí, si els papers no menten. Vint"i"una persones més entre colons i soldats mogueren Diego de Vargas a emprar mètodes de gran duresa per a derrotar els indis. L'any següent era substituït per Pedro Rodríguez Cubera, que s'hagué d'enfrontar a sis anys de forta sequera, la qual minvà per fam la població de la colònia. Un nou governador, José Chacón, nomenat el març del 1705, va saber harmonitzar la vida d'aquella llunyana província, tant la dels indígenes com la dels hispans, ben comunicat amb els virreis de la zona. Tingué una gran capacitat com a administrador, puix que tenia cura dels detalls més mínims. Per això, respectat al llarg del temps que ocupà el seu càrrec, cinc anys i dos mesos, mantingué una política de pau i prosperitat en tot aquell territori septentrional de la Nova Espanya. Se'n conserva feliç memòria.