Vicenç Ferrer a Constança (1415)

El valencià universal, Vicenç Ferrer, Sant Vicenç Ferrer, assisteix al Concili de Constança, ciutat alemanya de l'antic ducat de Baden, a la vora del llac homònim. Allà aconsella la deposició dels tres pontífex Gregori XII, Benedicte XIII i Joan XXIII, amb la qual cosa es va posar fi al cisme d'Occident. No se li pot negar a Vicenç Ferrer una extraordinària destresa en els afers polítics i això quedà demostrat quan representà el regne de València en el Compromís de Casp, on recolzà la candidatura de Ferran d'Antequera com successor de Martí I l'Humà en la corona d'Aragó. Nascut Vicenç el 1350 i mort només quatre anys després del Concili de Constança, ingressà el 1367 en l'orde de Sant Domènec i realitzà estudis de lògica a Barcelona el 1368. Després, sempre molt estudiós, de filosofia a Lleida el 1369 i de teologia a Toulouse el 1376. Tan gran era la seva fama que el papa Benedicte XIII el trià com el seu confessor i el 1399 començava la seva tasca de predicador. Va recórrer part de França, Suissa, Itàlia, la Península i, també, va venir a Mallorca, havent deixat, per tot arreu, testimonis populars del seu pas. Diuen que predicava sempre en la seva llengua nadiva i que així i tot aconseguí gran nombre de conversions en els diversos països que visità. Supòs que algú anava traduïnt en poques paraules l'essència dels seus sermons que per altra banda aportaven la millor de les tècniques oratòries: Per una banda sabia sintetitzar els temes, la qual cosa facilitava la tasca immediata del traductor, i per una altra, feia servir amb gran eficàcia la mímica, els gestos, millor que un actor teatral. De tot plegat sorgia, amb tota la força necessària, la que podríem dir, universalització del seu llenguatge. Un llenguatge, per un altre cantó, ben correcte, precís i útil quan el posava sobre el paper i del qual ens pot servir de mostra el document de Casp que ell escrigué amb totes les llums possibles. Es aquest: «Jo, Fra Vicenç Ferrer, de l'Orde dels Frares Predicadors i mestre en Santa Teologia, un dels diputats d'aquesta assemblea, dic, segons el meu saber i opinió, que a l'ínclit i magnífic don Ferran, infant de Castella, nebot o net de don Pere IV, de feliç memòria, rei d'Aragó, pare del recordat rei don Martí, darrerament finit, el més proper baró procreat en legítim matrimoni i alhora unit en grau de consanguinitat amb l'esmentat rei Don Martí per dit Parlament, súbdits i vassalls de la Corona d'Aragó ha de prestar"se el deure de fidelitat, i al mateix, com cert veritable rei i senyor, en justícia, segons Déu i la meva conciència li han d'haver i tenir. I en testimoni del que he dit abans, subscric això amb la meva propia mà i li pos el segell penjant.» Vacant la Corona d'Aragó per mort de Martí l'Humà, darrer de la Casa de Barcelona (a la qual pertanyien els reis privatius de Mallorca), els tres regnes que s'hi integraven decidiren de nomenar compromissaris que triassin el nou monarca. I Vicenç Ferrer va dir la seva.