Una revenja passional (1904)

«Recordaven províncies de la Península, de les quals eren fills molts d'ells, com paradisos als quals volien tornar. Les dones! Era un anhel, un ànsia que feia tremolar les seves veus i posava en els seus ulls lluentors de bogeria. Pesava damunt d'ells, com cadena d'insofrible presidi, la casta virtut eivissenca, l'exclusivisme illenc, gelós dels forasters. Allà ningú no feia bromes amb l'amor, no es perdia el temps; o la indiferència hostil, o el festetjar honest per casar-se el més prest possible. Paraules i somriures conduïen directament al matrimoni: només era possible tractar amb les xicotes per parlar de la formació d'una nova família. I aquesta joventut sorollosa, alegre, exuberant en sucs, sofria un turment tantalesc parlant de les al·lotes més formoses de la ciutat, admirant-les i vivint separats d'elles, malgrat haver-se de moure en un estret espai que els obligava a freqüents trobades. Tota la seva il·lusió era aconseguir una llicència per viure alguns dies lluny de la virtuosa i esquerpa illa, que només admetia el foraster com a marit...»

És clar que en aquells dies el sentit de l'honor, a la Mediterrània, formava part de la manera d'ésser d'Eivissa. Per això es donaven casos com el que explicava el diari tal dia com avui, en primera plana: «Segons notícies rebudes de la localitat de Santa Eulària d'Eivissa, hi ha hagut un crim que ha espantat la població esmentada. Es diu que la víctima tenia relacions amoroses amb una al·lota d'aquella vila. Fou reclamat diferents vegades per tal que reconegués com a fill seu la criatura que havia tingut la seva al·lota. Ell es negava totalment a accedir a les propostes que li feien en aquest sentit. Dos germans de l'al·lota i l'amo de la casa on ella era serventa s'interessaven per tal que aquell jove reparàs la falta comesa. De seguida que fou comès el crim i coneguts tots aquests antecedents, la justícia detingué els tres subjectes indicats. Després de prestades declaracions han estat empresonats i processats els dos germans de la jove i el propietari de la casa esmentada...» Tanmateix, el progrés ha anat imposant la tolerància en aquelles societats patriarcals que en el passat tenien una altra manera de veure les coses. La revolució dels costums, sense ésser traumàtica quan es fa poc a poc, acaba imposant-se. És el triomf de la societat urbana i cosmopolita. Avui dia pocs indrets del món són tan moderns o oberts com ho és Eivissa.