Escriu l'historiador Federico Bravo que «el 1877 és l'any de
L'Atlàntida de Verdaguer. El poeta de Folgueroles, que té
trenta-dos anys, es situa amb aquesta obra en el primer lloc de la
creació poètica catalana i espanyola. Diuen que en la peregrinació
a Roma, quan el papa Lleó XIII sap que Verdaguer és un dels
integrants d'un grup que el visita, el treu del conjunt, li parla
de L'Atlàntida i li regala una medalla. Però Espanya es troba massa
distreta amb els seus generals i els seus espectacles de
tauromàquia i mai no saben que un home jove català ha compost un
dels més bells poemes grans de tots els temps...»
Però és en els anys 30 quan el gran compositor Manuel de Falla,
descendent de catalans per les dues cames, decideix de posar música
al gran poeta i crear una òpera magna i fantàstica. Ho aconseguirà.
Però primer ha de viure i reviure tot el que la mar inspira i amb
aquesta intenció passa una temporada a Mallorca. I després a Cadis.
Això vol dir la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. Escriu Pemán
que «aquells dies... amb un grup molt reduït d'íntims baixava quasi
tots els capvespres a la platja... Així, durant hores, escoltava
les ones, i apuntava en el seu quadern els acords que creia
sorprendre a la mar i a les escumes. Llavors, de retorn a la
ciutat, en saboroses tertúlies vespertines, explicava tot el seu
projecte. Algú li explicava haver vist una certa disparitat entre
els tipus de la seva música, tan intel·lectual i pitagòric amb
llargues ressonàncies d'aquell poema còsmic i naturista. Però
aleshores vàrem saber que L'Atlàntida era, per ell, sobretot, un
poema religiós. Però per arribar a ell, havia de passar per ell,
com el místic per la Creació, a la recerca de la causa primera.
L'Atlàntida neix ja de l'obsessió religiosa que, per damunt de cap
altra, el dominaria fins a la mort...»
Falla hagué de fer un grandíssim esforç per poder enllestir la
música de l'immortal poema. Diu Pemán que cada vegada que el
trobava, li mancaven encara vuit mesos de composició. Aquest
retard, molt més que a les seves malalties, manies i atacs, era
degut a la seva insaciable escrupolositat de llima i correcció. Ja
per aquells dies en vaig tenir notícia només veient els llibres que
s'amuntegaven en la taula de la seva cambra. Figuraven entre d'ells
algunes gramàtiques catalanes, ja que com que el text del seu gran
poema havia de ser en català, aprenia afanyosament la llengua.
També aprenia llatí, ja que en el text de Verdaguer hi havia algun
fragment bíblic en aquesta llengua. A Cadis, amb algun professor de
l'Institut, va tenir llargues converses sobre les noves doctrines
de la pronunciació del llatí. De tot plegat, un gran poema i una
gran òpera.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.