Un canet anomenat Paco (1885)

Record que en el meu temps d'estudiant a Madrid, un company em mostrà un dia un d'aquests carrerons que no passen, a la zona de Fuencarral i em digué que allà havia viscut el famós Paco. El carreró era una porxada de casa d'habitatges, primer, amb una escala que duia als apartaments, i ja a cel obert, amb cotxeres a cada banda, la resta de les instal·lacions, típic del segle XIX i molt semblant a les cotxeres encara avui existents, a Palma, en el carrer de Sant Feliu, 17. Allà eren guardats els landós, berlines, cupés, caleses i altres senyorívols cotxes de cavalls. El meu a mic afegí que Paco fou el ca més intel·ligent que ha existit, que ni punt de comparança amb aquells altres creats per Hollywood, com Lassie o Rintintin. En Paco visqué en aquelles cotxeres després de la mort del seu amo, més que abandonat, adoptat per la gent del carrer. No deixava d'anar cada nit a la porta del cafè Fornos i era costum que un dels tertulians, mai el mateix, demanàs per a ell un «beef"steak», poc cuitet, que el gos s'empassava amb veritable plaer. I de matinada, acompanyava el que l'havia convidat fins a la porta de ca seva, que mai no passava, desapareixent a l'instant. Era la seva manera de pagar el favor. Alliberava així el parroquià, mort de son i mig gat, de qualsevol lladre de navalla, per altra banda i aleshores, tan abundants a qualsevol cap de cantó. Els dies que hi havia estrena en el teatre del Real, i especialment quan el cantant principal era Gayarre, que l'afluència de públic era massiva, talment com si sabés llegir els anuncis o s'ho ensumàs, apareixia entre la gent, no mancant qui l'obsequiava amb una salsitxa despatxada per un venedor ambulant. Anava igualment a les portes del Palau Reial quan hi havia canvi de guàrdia i multitud de curiosos. O a la plaça de toros. I també a les desfilades militars. Sembla que el seu primer propietari havia estat el torejador Frascuelo, Salvador Sánchez. Quan aquest deixà d'esser matador de bous, li concediren la línia de diligències entre Colmenar i Chinchón. I En Paco fou el seu fidel ajudant. Anava amb aquells carruatges pels camins polsegosos de l'època, ajudava amb els seus lladrucs el majoral que animava el pas de les mules, vigilava els viatgers que a cada posada del camí l'obsequiaven amb un berenar. Tanta felicitat no duraria sempre. Un dia que hi havia a la plaça de Toros «novillada», un torejador més o menys afeccionat, José Rodríguez de Miguel, que es feia anomenar Pepe el de los Galápagos i que es guanyava la vida com a taverner, en Paco entrà a les grades. En un moment de la «funció», el ca, tot veient que la vida del torejador estava en perill, puix que la «muleta» i tot ell tremolava, veient"lo ja cornejat i mort, saltà al cercle de sorra i es posà, bravament, entre ell i el bou, lladrant i mostrant el seu dentam. Nerviós, potser avergonyit, Pepe el de los Galápagos no tingué altra idea que pegar, al pobre gos, una estocada mortal. Tota la plaça, indignada, cridà: Assassí! Assassí! I alguns espectadors, ignorant el «novillo» brau, saltaren al cós per a linxar el taverner, el qual, tot veient la cosa bruta, va córrer cap a la parella de la Guàrdia Civil. Així acabà l'existència d'aquell ca intel·ligent, ciutadà de primera i més humà que molts humans.