La brega Iriarte-Samaniego (1772)

Potser el seu col·lega Tomás Iriarte? Els llibres de text i també els volums especialitzats de literatura solen posar els dos noms, molt ben associats, fins i tot, de vegades, en una sola edició, les Faules Iriarte"Samaniego, puix que tots dos havien conreat el mateix gènere que els va fer famosos. En el cas de Tomás Iriarte (Puerto La Cruz, Tenerife, 1750"Madrid, 1791), publicà el 1782 les seves Faules literàries, col·lecció de breus poemes satírics i moralitzants on fou aplicada la teoria de la preceptiva classicista. Per altra banda, Samaniego publicà les seves Faules morals entre el 1781 i el 1784, algunes de les quals eren originals i altres inspirades en Fedro, La Fontaine, Gay i Esopo. L'èxit, popularíssim, dels dos llibres de «faules» serviren de text de lectura a les escoles de tot el país durant més d'un segle. Però Iriarte i Samaniego no es podien ni veure. Un dels motius d'aquell enfrontament fou que Iriarte, un home d'idees il·lustrades, lluità contra el que considerava «mal gust literari» i defensà el teatre francès, havent traduït Voltaire i Destouches. Això li valgué violentes polèmiques, no només amb Samaniego, sinó també amb García de la Huerta, Ramón de la Cruz, Forner i Meléndez Valdés. Iriarte pertanyia a una família canària de gran cultura i per això portà des de la seva infància una intensa vida social. S'establí a Madrid el 1764 i freqüentà les tertúlies literàries. No el pogueren guanyar com a polemista. Posseïa una intel·ligència clara i una imaginació molt viva i era bon coneixedor del llatí, el grec i el francès. Samaniego havia estudiat lleis a Valladolid i havia viatjat per França. L'odi entre Iriarte i Samaniego era intens i definitiu.

Tan intens i definitiu, que Samaniego compongué aquella glosa que deia: «Les teves obres, Tomás, no són/ ni cercades ni llegides,/ ni tindran estimació,/ encara que sien prohibides/ per la Santa Inquisició». Sovint ens estam enganyant quan pensam que hi ha una bona entesa dins les societats literàries, que hi prodomina la companyonia i la bona voluntat. Dissortadament no és així. La vida de l'art és massa complicada perquè no hi hagi terribles rivalitats i inconfessables covardies, puix que la fama literària, tan aferrissadament cercada, és com una droga. En aquest cas, dos escriptors de la Il·lustració, un canari contra un basc, units només per escriure l'un i l'altre en castellà i per dedicar"se, un i l'altre al gènere de la faula. Els punts coincidents creen de vegades germanor i companyonia. D'altres, rivalitat i odi. I el més trist de tot és que la «faula, del llatí «fabula, relat» és una narració, conte o apòleg, generalment en vers, que oculta un ensenyament moral sota un vel de ficció. Un ensenyament moral. Però ja veis que del dit al fet...