«La llum en agost» (1932)

Miquel Ferrà i Martorell06/08/02 0:00

El gran escriptor nord-americà William Faulkner (Ripley, Mississippí, 1897-1962), que era guardonat el 1949 amb el Premi Nobel de Literatura, publicava Light in August (Llum en agost), que els crítics consideraren el major esforç d'aquest autor en el camp de la narrativa. L'anomenaren «el potent tità de la novel·la moderna» i aquest esforç, alè, i també, claredat, en el tema i l'estructura. Deia un historiador de la literatura que en aquesta obra, Faulkner no cercava paranys ni miratges per als crítics, sinó una temptativa de descripció plana, allà on els sentiments es compliquen i s'embruta la sang del mestissatge. El resultat són una invencible obsessió, la força del subconscient i l'esclat dels sentiments que poden conduir al crim. Tota l'obra de Faulkner és com una vall de llàgrimes, on la presència espantosa del mal té el valor que, en les pàgines de l'ascètica cristiana, correspon al pecat. Però dins aquests textos hi ha, sens dubte, molta poesia i quan un els llegeix per segona vegada hi descobreix més i més d'aquests aspectes...»

La vida de Faulkner és com les seves novel·les. Entre els seus avantpassats hi ha hagut dirigents d'Estat, generals, governadors i un avi novel·lista que es va fer famós en els anys del romanticisme. Visqué William la seva infantesa en una d'aquelles cases palauets del sud, enmig dels camps de cotó, i en esclatar la Primera Guerra Mundial es va fer aviador, pilot de la Reial Força Canadenca. Després de l'armistici, tornava a ca seva, i l'heroi havia de treballar de qualsevol cosa per a guanyar-se la vida, com és ara pintor de sostres i parets, i carter en el correu d'Oxford, en el Mississipí. I d'aquesta feina l'hagueren d'acomiadar els seus superiors, puix que retardava l'entrega de la correspondència i llegia les revistes i les cartes més interessants. Potser d'aquesta experiència sorgirien, però, molts dels seus arguments. Com veia, però, Faulkner el paisatge d'agost?

«Ella mirà a través del camp cobert d'herbam ressec. Entre els ombrius espais dels cendres hi havia l'hort, lluent sota el sol. Temple es posà la jaqueta i el capell i marxà cap al graner... Avançà en línia recta. El graner s'obria al fons sobre una massa d'estramoni que floria, silvestre, en els colors blanc i lila. Sortí al sol, a l'herba. Llavors començà a córrer aixecant els peus, quasi abans de tocar el terra, mentre les herbes la fuetaven amb les seves grans flors humides i pudentes. Temple s'aturà, passà doblegant-se, a través de la tanca de filferro vençut i rovellat i es llançà a córrer, costa avall, entre els arbres. Baix del pujol, una estreta cicatriu de sorra dividia les dues parts d'una petita vall, serpejant en tot un seguit d'enlluernadores basses, on es trobava amb el sol. Temple s'aturà en la sorra, escoltà els ocells que s'amagaven entre les fulles traspassades pel sol, escoltant i mirant entorn. Seguí per un rierol sec fins allà on hi havia un racó encatifat de rosers salvatges. Entre la nova verdor penjaven encara de les branques les fulles seques de l'any anterior...»

Agost, Faulkner i Santuari. Una natura estiuenca on hi tenen trobada totes les passions humanes.

Miquel Ferrà i Martorell