José María Pemán (Cadis, 1898-1981), després d'estudiar el
batxillerat a Cadis i dret a Sevilla, es doctorà a Madrid i exercí
durant algun temps d'advocat. Era nomenat membre de la Reial
Acadèmia Espanyola el 1936. Partidari del franquisme, fou durant la
Guerra Civil president de la Comissió de Cultura i Ensenyament del
Govern de Burgos, del 1936 al 1938. Monàrquic, presidí després el
consell privat del comte de Barcelona, fins a la seva dissolució el
1969. Cultivà tots els gèneres. Treballà l'article periodístic a
les pàgines d'ABC. Entre els seus llibres de política i memòria
històrica trobam Razones para la monarquía i Mis encuentros con
Franco. Tot plegat, hom diria que no és la persona que més pot
entendre la qüestió del tradicional enfrontament
castellà-català.
Però ens equivocam quan llegim el seu escrit El catalán: un vaso
de agua clara, puix que en pocs paràgrafs, dirigint-se als
intolerants de la llengua de Cervantes, posa les coses en clar:
«Ara el tema llança espurnes, perquè a les Corts, a causa de
discutir-se la llei de l'ensenyament s'ha dit que s'anàs alerta amb
el català, que podia esser portador de virus polítics. És altre cop
la mala sospita renascuda. Des del dia següent de l'alliberament(?)
de Catalunya es va veure el camí que prendrien alguns, reincidint
en els errors passats. Jo era a Barcelona aquells primers dies.
Aparegueren carrers i cantons empaperats amb tires i rètols
inoficials amb aquest text: No parlis català, parla la llengua de
l'Imperi». «Començava aquesta fórmula que havia d'emprar-se en
moltes coses: respondre els fets amb els vocabularis. A mi em
convidaren poc després per esser mantenidor dels Jocs Florals, que
havien de seguir amb la vella tradició provençal. El convit anava
acompanyat amb unes notes on m'advertien que no serien admesos
poemes escrits en català. També, confidencialment, em pregaven que
no fes l'exaltació de Juan Boscán, el primer poeta català que afí
als del segle XV va escriure versos en castellà. Vaig respondre
excusant-me, perquè vaig veure clarament que s'organitzava un acte
separatista: que d'una ratlla o frontera tant pot un separar-se
d'un costat com de l'altre; i per una llei de dinàmica social
l'estirada cap a dins és correlativa i inseparable de l'empenta cap
a fora...»
Recordam que el 1970 la polèmica llengua o dialecte es repetia
cada any en inacabables polèmiques de cartes al director. Els
enemics de Catalunya creien, ben equivocadament, que una llengua es
pot ridiculitzar i matar. Sobre això deia Pemán: «Encara són molts
els que escriuen demanant si el català o el gallec són llengües o
dialectes. Creuen que aquesta és una jerarquia administrativa que
es dictamina des de fora. És llengua quan hi trobam allotjada entre
les seves paraules una gran literatura. Ningú no pot votar contra
Curros Enríquez, Rosalía de Castro, Verdaguer, Maragall o
Segarra... El català és un fet, no passiu, sinó actiu, que
significa enriquiment i augment per a Espanya. Transparent el
contingut i de cristall el continent, res no hi ha en aquest tema
que sigui resignació o pacte. Parlar o llegir o aprendre el català
és un fet molt simple, és com beure un tassó d'aigua clara...»
Un tassó d'aigua clara.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.