Pierre Lancre i els dimonis (1608)

TW
0

Pierre de Rostegny, senyor de Lancre (1553-1631) és encarregat pel rei de França Enric IV a posar fi als nombrosos casos de bruixeria, que segons «vox populi» passen al País Basc francès, a la comarca de Labourd. Aquest individu té gran renom com a jurista i el 1582 era jutge a Bordeus. En tres anys que Lancre du endavant la seva missió són cremades vives sis-centes bruixes. Ja podeu imaginar que en aquella munió d'al·lucinades hi devia haver de tot: al·lotes deficients mentals, boges perdudes, visionàries i algunes dones de seny denunciades per causes més bordes. Amb tota aquella experiència dels turments i els interrogatoris, Lancre publicava el 1612 l'obra que porta per títol Descripció de la inconstància dels àngels dolents, on feia una especial anàlisi de l'aquelarre i la licantropia. El 1622 i 1627 donava dues obres més sobre el tema a la impremta. Segons el doctor Frederik Koning, aquest personatge és un dels que han aportat més documentació sobre la demonologia. Era opinió de Lancre que Satanàs tenia poques relacions amb les dones joves, puix que s'estimava més les casades, ja que en l'acte s'hi trobava també l'adulteri. Establí que l'incest de les mares amb els seus fills, per tal de concebre, constituïa un dels actes màxims de l'aquelarre, el mateix que la unió d'una bruixa amb un boc de terrible pudor. Explica també Lancre que una altra bruixa li havia confessat que s'estimava més besar el cul del diable que els llavis del seu marit.

En una altra obra d'aquest autor, Incredulitat i ateisme en la bruixeria ens explica les vuit maneres mitjançant les quals, els dimonis, destrueixen l'harmonia de les relacions conjugals: «En la primera forma, el dimoni crea una intensa flamada entre els esposos per tal de seduir-los i fer-los caure en la voluptuositat. Primer fa que el marit vegi tan hermosa la seva dona que el desig resulta fortament estimulat. Però a l'instant que es disposa a posseir-la, el dimoni la fa aparèixer als seus ulls molt lletja i bruta. L'amor desapareix de seguida i només resta en el marit una sensació d'horror. En la segona, el dimoni posa tants entrebancs entre els cossos dels esposos que mai no es poden unir. En la tercera, el diable fa que l'home sia impotent. En la quarta crea conflicte enmig del coit. En la cinquena, l'home no es pot servir del membre viril. En la sisena, per influència de la bruixeria, el marit perd totes les seves forces per a l'acte carnal. En la setena el diable tanca o afebleix els òrgans virils. En la vuitena, el maligne fa que l'acte sia tan dolorós, aferrats esposa i marit, que resulta un turment i només els poden separar mitjançant grans esforços.

En resum, podríem dir que De Lancre estava tan boig com els pobres mesquins que duia a la foguera.

Miquel Ferrà i Martorell