Miquel Ferrà i Martorell25/07/02 0:00
TW
0

Tal dia com avui, les tropes nord-americanes desembarquen a Puerto Rico. Les forces espanyoles es componen de cinc mil soldats d'infanteria, set"cents d'artilleria i dos mil tres"cents d'altres armes i cossos, als quals s'havien d'afegir el Cos de Voluntaris del país, amb sis mil homes. El cap de tota aquesta tropa era el capità general i governador civil, Manuel Macías Casado. La guerra, a Puerto Rico, durarà dinou dies. Les baixes nord-americanes foren de cinc morts i quaranta"set ferits. Les espanyoles, de disset morts i vuitanta"vuit ferits. No podent rebre auxili naval, puix que l'esquadra de Cervera havia estat destruïda, l'armament obsolet de la guarnició i altres factors feren que tota resistència resultàs inútil, com explica l'historiador John Morales, i també el llibre Crónica de la guerra hispanoamericana en Puerto Rico d'Àngel Rivero. El general Miles, quan envaeix Puerto Rico, proclama que els Estats Units no vénen a fer la guerra a un país sotmès durant segles, sinó a dur les institucions liberals del seu país. Però després del Tractat de París, els «puertorriqueños» no seran consultats, tot i que tenen un règim d'autonomia des del febrer del 1898, una mesura política de l'Estat centralista que com podem veure va arribar massa tard. Ja el 22 de juny l'esquadra nord-americana havia bombardejat la ciutat de San Juan i era de preveure que no hi hauria més ajut de la Península que la de l'esquadra naval enfonsada a Santiago de Cuba.

Un altre historiador escriu que «en els primers tres segles, Puerto Rico progressà molt poc. Noranta anys després del descobriment només existien dos pobles: San Juan i San Germán. El nombre d'habitants blancs no passava de dos mil cinc"cents; el comerç era escàs; els atacs dels anglesos, francesos i pirates retardaven el desenvolupament econòmic. Arribam així a l'any 1797, final de la primera època de la història del país, que aleshores tenia cent trenta"vuit mil set"cents cinquanta"vuit habitants, comptant uns pocs indígenes lliures i molts negres esclaus. Arribam així a una segona època, quan prospera la veritable cultura espanyola. Els cent anys que van del 1798 al 1898 "data aquesta darrera que els Estats Units ocuparen l'illa" foren un temps de creixement. Gràcies a l'intendent Alejandro Ramírez de Arellano, gran economista, i a Ramon Power, la indústria i el comerç prosperaren. La introducció de la impremta, la publicació del primer periòdic, La Gaceta, així com el retorn d'alguns estudiants de l'estranger, contribuïren al desenvelopament social. Fou en aquesta època que es fundà l'Ateneu, un centre cultural de gran prestigi, i s'obriren col·legis d'ensenyament superior. En les belles arts destacaren Campeche, Oller i altres pel que fa a la pintura; Espada i Brau en l'escultura; Tavarez, Campos i Dueño en la música; en les lletres, Eugenio María de Hostos, Alejandro Tapia, José Gualberto Padilla...

L'abolició de l'esclavatge, el 1873, va resoldre un dels problemes socials més greus. En aquest moviment prengueren part activa Ramón Emeterio Betances, Segundo Ruiz Belvis, Francisco Mariano Quiñones i Román Baldorioty de Castro. Finalment, l'anhel de reforma que s'havia sentit durant molt de temps, triomfà amb l'autonomia concedida per Espanya. Dissortadament la guerra hispanoamericana no va permetre gaudir de la llibertat, ja que el país passà a la sobirania dels Estats Units i un govern militar, que es perllongà dos anys, fou implantat.

Miquel Ferrà i Martorell