La instantània

L'hotel, el lloc que esdevindria casa meva durant l'estada a Hama, estava envoltat per un jardí tancat per una bardissa de gessamí florit. Centenars de metres que, especialment entrada de fosca, deixaven anar el seu perfum embriagador. Es veu que algú es dedicava a collir-ne les flors, ja que sobre el taulell de recepció n'hi havia dues grapades. També dins l'ascensor, i així era com si el jardí vingués amb tu. Des de l'habitació, menjant les prunes amb la pell que hi havia trobat, mirava l'aigua del riu que feia grinyolar la roda de la sínia. Aquesta era "exactament aquesta" la imatge que un dia em fascinà i m'incità a visitar Síria. Tot era bell i natural. Les canyes vinclant-se a la vora de l'aigua, els ponts sobre el riu, les cúpules i els minarets. Imitant el so d'una vaca que bramula, allà hi havia la gran roda de fusta que sense parar elevava l'aigua per a posar-la al nivell de les sèquies que van a regar els jardins de la part alta. Prop de l'eix giratori una figuera hi havia trobat el lloc de la seva vida. Sense parar les fulles rebien un polsim d'aigua que les vivificava. A l'ombra dels arbres i dels cadufos incansables un restaurant oferia coses senzilles i naturals, bons productes de la terra sense mistificacions. Una tallada de meló, un poc de raïm... Talment un eix benèfic que t'ofereix la terra i la seva gent.