La conquesta de Vélez de Gomera (1509)

Els fets recents sobre l'ocupació per part d'uns militars marroquins de l'illot del Perejil, sobre la costa nord-africana, que forma part dels petits territoris de sobirania espanyola en aquella zona, ha posat sobre la taula l'existència per molts ignorada de tot un seguit de petits enclavaments que a més de les ciutats de Ceuta i Melilla pertanyen a l'Estat espanyol, tot i que es troben en aigües africanes. Parlàrem fa dies de l'illa d'Alboran, estratègicament situada en el sector de l'estret de Gibraltar. Però també tenim el penyal de Vélez de la Gomera, el penyal d'Alhucemas i l'arxipèlag de les Chafarinas, format per les illes del Rei, del Congrés i alguns illots més petits. És clar que per a la cara del Regne Alauita, la cara mediterrània, és clar, això són com a sis mosques vironeres que van des del cap d'Aigua al cap Espartel. El penyal de Vélez de la Gomera era ocupat, tal dia com avui, per forces espanyoles i des de llavors ha patit nombrosos atacs originats a la costa propera, a la qual es troba unit mitjançant un estret istme de sorra. Fou utilitzat antigament com a presidi i lloc de deportació política. Es troba a devers cent vint"i"cinc quilòmetres a l'est de Ceuta, de la qual depèn jurisdiccionalment, i la seva guarnició és rellevada cada dos mesos. Es tracta d'un efectiu de cent cinquanta homes que reben queviures i visites mitjançant un vapor correu. Els moros de les cabiles dels voltants solen muntar en el terreny neutral un mercat d'aliments i artesanies i hi funciona també una taverna de pescadors. El 1921, el penyal fou durament canonejat pels rifenys i allà mateix fou enfonsat el vaixell"correu Juan de Juanes, de manera que la petita plaça hagué d'esser auxiliada per un correu submarí. Ho descrivia un reporter dels anys 20 d'aquesta manera: «Deixant enrere els dos caps Bosieut, es distingeix de seguida, com abraçat a la costa, el Penyal agrest i ombriu, i les famoses torres d'Alcalà, construïdes pels espanyols en temps de Ferran el Catòlic. Abandonades després, foren de bell nou conquerides per Don Àlvaro de Bazón, en el regnat de Felip II. L'aspecte del Penyal imposa i rebutja. La seva altura, de més de vuitanta metres, està marcada per la bateria que corona el mateix cim. Amb la maror de llevant, el desembarcament és difícil perquè es troba obert als vents del quart quadrant i és molt petit l'espai comprès entre l'illa i el continent. El penyal només té un carrer, en espiral o ziga"zaga. Passam per davant d'una caserna de la companyia del mar, després el cos de guàrdia, uns escalons, llavors una pujada i ens trobam amb dos camins per a triar, l'un condueix a l'illeta per un pont de fusta, l'altre és el carrer únic que segueix pujant, de vegades en rampa forta, altres amb escalons, sempre amb un paviment de maquets punxarruts que us fan mal als peus i de vegades anam entre dues muralles, altres per un túnel, altres per una doble filera d'edificis desproveïts de la més lleugera noció estètica. A la bateria de Sant Miquel, ja a més de cinquanta metres sobre el nivell de la mar, els pulmons protesten i els peus adolorits demanen el repòs que ens ofereix el Casino, una habitació amb una taula de billar i periòdics (recordem que la descripció és dels anys 1920)... Allà hi ha l'unic fragment de rampa suau i en alguns punts, horitzontal, de tota l'illa, constituïda per la bateria de Sant Miquel i el carrer de Sant Sebastià o de l'Església, on trobareu el temple en primer lloc i el mercadet, en segon pla. Continuam després fins a l'hospital militar, ja a la bateria de Sant Julià, on trobam dues portes, una que va a l'escorxador i l'altra al cementiri...».