Jacques Olivier, el misogin (1649)

TW
0

La misogínia literària era, sobretot, una actitud medieval i es perllongà, principalment, fins al segle XVII, que és quan torna a esser brutal i ferotge. La sàtira contra les dones feia flamada en aquella època quan apareix, entre d'altres publicacions semblants, el llibre d'un tal Jacques Olivier, llicenciat en lleis i en dret canònic. Dedica aquesta mala obra a «la dona més dolenta del món» i la titula Alfhabet de l'Imperfection et Malice des Femmes (Alfabet de la imperfecció i malícia de les dones), tot fent servir com a sotstítol aquella frase de l'Esclesiastès, 7, que diu: «De mil homes n'he trobat un de bo, de totes les dones, ni una» i encara explica que es tracta de tota una serie d'històries que demostren que un no s'ha de refiar mai de l'anomenat sexe feble puix que no és tan feble com sembla. En això darrer li podríem donar la raó ja que no hi res que la dona no sàpiga fer al mateix nivell que l'home, salvant les causes purament biològiques, és clar. Aquest llibre, que arribà a una cinquena edició «amb privilegi del rei» i que estava imprès a París, a casa de Jean Petit"Pas, rue Saint"Jacques, a l'Escut de Venècia, prop dels Mathurins, tingué, segons els seus contemporanis, gran èxit, principalment, com diu també la primera plana, entre els «cortesans i els partidaris de la dona mundana». Un dibuix central il·lustra la portada d'aquesta edició parisenca. És una dona, enmig d'un escenari de doble cortina, vestida a l'estil de l'època, amb gran falda de campana i un gipó descotat, tan descotat que li surten les dues mamelles i aquestes són xuclades per dos canets de companyia. Tot un símbol de la ràbia de l'autor envers de les «precioses ridícules», que és com les anomenaven els misògins més misògins. I així, Pope, un altre poeta del moment, igualment injust amb la qüestió femenina, se'n fot de «quan els marits o els canets de falda es troben amb la llengua fora», de quan «elles taquen ara el seu honor, suara la seva brusa brodada», de quan fan servir «borles empolvorades, pigues postisses, bíblies, bitllets amorosos»...

Al costat de l'Alfabet famós, proliferen els assajos «morals» sobre el tema i així, el mateix Pope afirma en un de tals treballs que les dones no tenen caràcter... Escriu: «Casta per al seu marit, pròdiga dels seus encants amb els altres;/ Fecunda amant, però estèril esposa./ Entre els homes, alguns es dediquen als negocis, altres als plaers/ però tota dona és en el fons una llibertina».

És terrible veure com es podia arribar a tals extrems, com la dona era atacada i menyspreada fins a nivells insuportables, com es pretenia demostrar, des del fonamentalisme o la filosofia, que el sexe femení no tenia ànima, ni caràcter, ni sentiments... Però això no ha estat cosa pròpia de l'Edat Mitjana o del segle XVII. Encara avui...