Quatre anys després de publicar Febre alta Antònia Vicens irromp
en el mercat amb Lluny del tren (Ed. Destino), una novel·la
«d'obsessions humanes» a través de la qual fa una protesta contra
la infelicitat i «la falsa prepotència» que marca la societat
actual. Una protagonista, Cecília, narra la història. Al voltant
d'ella es mouen un seguit de personatges que lluiten per uns
ideals. «La fama, el poder, la preservació d'una aparença jove, la
lluita per aconseguir el gran amor...». Somnis que són reflectits
al món de Cecília a través d'ella mateixa, o de la colla d'amics
que fan part de la seva història.
Una història en la qual tots plegats «caminen per la vida entre
la crua realitat i la fantasia descordada» i que fan, explicà
Vicens, que «el lector entri en la novel·la en sentir-se
identificat amb alguns d'ells en un moment o l'altre. A mi mateixa
em va passar. Al final me sentia com un més del grup. Tots tenim
obsessions per les quals lluitar». Un element clau de l'obra és el
moix «amb ulls de Montgomery Clift» de Cecília. Amb ell l'autora
introdueix el referent cinematogràfic com a «alliberació» i
superació de la moral fèrria i estreta imposada durant la
postguerra i la transició pel catolicisme imperant que perdura. I a
través d'ell es fa palesa la denúncia i necessitat «de fer veure
que és impossible viure enmig de la falsa prepotència que tendeix a
anul·lar l'individu obligant-lo a triomfar i ser feliç».
Enmig d'aquest context ideològic l'espai que sustenta la
història mai no es fa explícit. Així i tot, segons explicà
enorgullida l'autora que li havien comentat, «es respira que és
Palma». Una ciutat de passions i indiferències, amistat i traïció,
il·lusions i renúncies en la qual veu de Cecília sobresurt entre
altres veus. Un poeta, un pintor, una miss o una dona maltractada
ofereixen al lector una visió humana de tots aquells que durant la
seva vida només veuen passar el tren. Malgrat tot, lluny de la
desesperança i frustació aparent, Antònia Vicens féu una crida
reivindicativa a favor de l'«esperança» que es transmet amb la
novel·la.
L'autora, la qual manté en aquesta novel·la la intel·ligent
ironia que la caracteritza, s'hi referí com a «fruit de la meva
observació i experiència personal en el moment actual». Amb Lluny
del tren alguns hi han vist totes les claus que l'autora va
dibuixar en la seva anterior novel·la, Febre alta, però tractades
amb una llibertat duta al màxim, presentant un mon suggestiu que
viu entre el somni i la raó. És un univers vist a través d'un
caleidoscopi que fa que amb un simple i petit moviment ens ofereixi
una imatge diferent a l'anterior però no menys real que
aquesta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.