Emilio Castelar (Cadis, 1832"Alacant, 1899), escriptor, orador i
polític, que havia pres part en la revolució de juny de 1866,
dominada per Serrano i que li valgué haver de fugir a França, pogué
retornar a Espanya el 1868, quan una altra revolució, «La
Gloriosa», s'apoderà de l'Estat i del carrer. En proclamar"se la
Primera República, el 1873, fou nomenat president, però dimití
l'any següent. Després de la Restauració monàrquica, abandonava el
seu càrrec directiu en el si del Partit republicà i s'entregava als
seus treballs històrics.
Morí, el 25 de maig del 1899, a una possessió prop de la ciutat
d'Alacant, quan passava una temporada amb una família amiga, ja que
li havien aconsellat els aires de l'horta mediterrània. Translladat
el cadàver a Madrid, era solemnement exposat a la veneració pública
en el Palau del Congrés. Després, les seves despulles reberen
cristiana sepultura en el cementiri de Sant Isidre. Antoni Maura li
dedicà un emotiu discurs. Entre altres moltes coses, deia, en honor
al vell republicà: «El capvespre que acompanyàvem el seu cadàver
anava jo reflexionant, i m'adoní de quelcom que no havia observat
mentre ell vivia: vaig recordar que mai no vaig parlar amb Castelar
sinó sentint"li alts conceptes de política, de filosofia,
d'història, de literatura: les circumstàncies de la seva vida
diària restaven ignorades; evocau els vostres records: no parlava
més que de coses públiques, altes, comuns; en el viatge, en la
ciutat, de visita, en el passeig, dissertava sempre, perquè sempre
estava treballant el seu esperit: i home que ha viscut així no mor
mai, perquè cada batec seu posava en vibració milers de cors i de
cervells; amb una paraula: perquè en ell no hi ha viscut més que
l'esperit, i l'esperit és immortal. Immortal, senyors, i en
comunitat a un temps, per la seva doctrina amb els més doctes i pel
seu amor al Dret i a la democràcia, estès el seu alè sobre la plana
immensa del poble; de manera que no hi ha opinió, ni comunitat, ni
individu que no tingués amb Castelar un contacte íntim i
inoblidable, tant si compartien les seves idees com si anaven
contra elles. Per això trob que aquí hi té poc a veure el color
polític. Entre els vius haurem de seguir el combat en la
controvèrsia inextingible, que és fèrtil quan no l'enverinen les
intransigències faccioses; però per a Castelar ja no hi ha més que
la pau de la mort, ja que no hi ha més que el respecte de tots per
igual. Déu que coneixia les seves intencions haurà guardonat les
seves virtuts. Ara li toca a la Història aplaudir els seus encerts
o censurar els seus errors. I a nosaltres ens correspon dipositar
sobre aquesta tomba, no paraules de cortesia, no lloances, que mai
no igualaran al davant dels ulls del poble ni al davant de la
posteritat, la seva pròpia glòria».
També Maura, com Castelar, tenia un bec d'or.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.