Mark Twain contra Fenimore Cooper (1916)

Personatges com Tom Sawyer o Huckleberry Finn, basats en els records d'infància i adolescència de l'escriptor, pertanyen ja al patrimoni de les figures universals de ficció. Però Mark Twain, a més d'autor era lector i cercà devotament un mestre dins la literatura nacional anterior a la seva època. Llegí amb cura i ganes d'aprenentatge James Fenimore Cooper (Burlington, Nov a Jersey, 1789-Copperstown, Nova York, 1851), el famós autor d'El darrer mohicà (1826), i d'altres que són també relats d'aventures que tenen per ambient les lluites entre indis i peoners americans, una obra on el conflicte entre la societat i la natura n'és el més transcendental missatge.

Però Twain quedarà decebut de la lectura de les obres de Cooper i per això s'enfronta a les opinions dels professors Lounsbury, Brander Matthews i Wilkie Collins, que defensen aferrissadament aquells textos. Aclareix Twain: «El relat ha de conduir a alguna part, a un final, i no ha de quedar penjat i provocar el desconcert del lector; els personatges no semblen éssers vius i han de justificar la seva permanència dins l'escenari del literat; quan es crea el diàleg dels personatges, llur conversa ha de tenir vibració humana i el que diuen ha de ser en tot moment interessant per al lector, que l'ajudi a dur endavant la faula»...

O en altres mots, i com bé ens explica Mark Twain, quan l'escriptor conta una història ha de fer servir els vocables justs per demostrar que sap escriure en propietat, condició indispensable per a l'art d'escriure. Ha d'evitar les redundàncies i les interferències cacofòniques (entre parèntesi, aquest és el defecte de la majoria dels nostres literats mallorquins en llengua catalana), que no deixi dins el tinter els detalls necessaris que han de fer més arrodonida la comprensió de l'obra; que escrigui amb bona gramàtica, fent ús correcte de les comes en la frase explicativa, dels punt i coma i dels dos punts, així com entendre el que és nom i adjectiu en l'ús de les majúscules; que sàpiga fer servir un estil senzill i clar i alhora elegant i estètic...

Però això no és tot: Twain descobria també que Cooper no tenia ni idea de com funcionaven les armes de foc pel que fa a distàncies, munició, objectiu, etc., ni tampoc de la conducta dels cavalls, dels cans i d'altres irracionals presents a la seva narrativa, ni tampoc de les veritables situacions de l'home dins el bosc, ni de com es maneja una barca i altres embarcacions per anar pel riu, ni de les condicions reals de visibilitat de l'ull humà, en aquest cas d'un caçador, un indi o un peoner, ni de la màxima agilitat d'un home, ja que n'apareix algun que fa proeses atlètiques que encara no ha pogut superar un campió olímpic dels nostres dies...

Més defectes? Parlar de manera discursiva en els moments més urgens i plens de perills! I explica finalment Twain: «Tot el que pugui quedar, després d'aquestes excepcions, sí que constiteuix art i amb això tots hi hem d'estar d'acord».

Twain era un jutge que coneixia la causa.
Avui, dins el nostre món literari, abunden els jutges literaris que no coneixen la causa ni pel forro i que s'atreveixen a criticar un llibre del qual només n'han sentir parlar per la premsa o que han vist, només de portada, i en casos excepcionals, de contraportada, en els mostradors de les llibreries.