La Guerra del Francès (1808)

Conta Pérez Galdós que «la presència dels artillers no dispersà la multitud, que corria frenètica per la Calle Nueva. La curiositat pogué més en mi que el desig d'arribar aviat a la fi del meu viatge, i vaig córrer cap allà també; però un tronar espantós gelà la sang en les meves venes i vaig veure com queien, no lluny de mi, algunes persones ferides per la metralla. Fou aquell un dels quadres més terribles que he contemplat en la meva vida. La ràbia esclatà en boca del poble d'una manera tan formidable, que causava tant d'espant com l'artilleria enemiga. Atac tan imprevist i tan dur que aterrí molts, que fugien emporuguits, alhora que encenia l'ira d'altres, que semblaven disposats a llançar-se sobre els artillers... La Calle Mayor i les d'aquell redol oferien l'aspecte d'un bullidor de ràbia, impossible de descriure mitjançant el llenguatge. Aquell que no ho ha vist mai se'n pot fer una idea. Després em varen dir que entre nou i onze tots els carrers de Madrid presentaven el mateix aspecte: s'havia propagat la insurrecció com es propaga la flama en el bosc sec fuetejat pels vents de tempesta...».

Fou una guerra llarga, en nom de Ferran VII, que organitzaren les Corts de Cadis i els liberals o partidaris de la primera Constitució, la de 1812. Però Ferran VII no mereixia l'esforç, ja que la primera cosa que va fer, en recobrar el tron, fou eliminar el text constitucional; perseguir els homes que havien lluitat en el seu favor, molt d'ells, com Lacy, herois consumats; trair els qui havien donat la vida per aquell ideal, tot substituint Josep Bonaparte pel Borbó; introduir altre cop en el país milers de soldats francesos, els Fills de Sant Lluís, que destacaren en la repressió duita a terme contra els patriotes liberals... El rei «esperat» esdevingué el tirà més brutal. Vaja una lliçoneta! Valgui això per contradir els alts capitosts de la pedagogia i l'ensenyament del govern central que es queixaven que en determinades autonomies, en les seves històries pròpies, no es parlava de la Guerra de la Independència sinó de la Guerra del Francès.

Recordem els moviments independentistes de Catalunya temps abans del moment històric que comentam, la guerra dels Segadors, la guerra de Successió... Catalunya vençuda, privada dels seus tradicionals privilegis, foragitada la seva llengua, reduïts la majoria dels seus codis de lleis i implantada la legislació castellana... Quina independència havien de veure en això de canviar de mans? Independència la de Bolívar, Sant Martín, O'Higgins, Sucre... Independència la de Washington, la de De Gaulle... Si Barcelona, en comptes d'estar fermada a París, restava fermada a Madrid... Quina independència era aquesta?

Tot el que havien fet alguns catalans era treure's de sobre aquella gent de més enllà dels Pirineus en accions heroiques: Girona, Bruc... quan Napoleó reivindicava Catalunya com a exterritori franc, la qual cosa és certa, i annexionava el Principat al territori francès, separant-lo de la Corona del seu germà Josep I Bonaparte. I per això, des d'antic, se li ha dit a tal guerra la «Guerra del Francès», puix que no va ser altra cosa.